Això és una carta d'amor que mai no vaig sentir del tot. Perquè sàpigues que no has passat per la meva vida sense deixar ni rastre. Que sí, cal que ho digui més clar? Que sí que t'he estimat a la meva manera. Per tantes coses... tants infinits com horitzons que s'estenien endavant, enrere, cap a tots els costats del món, tantes olors, tantes pells, tantes tantes cançons. Em sento pecadora quan em mires, i a la vegada em redimeixes. Vas ser recipient de tot allò que volia donar i no sabia a qui. I saps, "ses coses no són fàcils per ningú", i no ens ha funcionat. A la meva pell, acostumada al teu tacte, no li han sentat bé les esgarrapades, li provoca urticària la teva mirada fixa. Tot i que l'intentis dissimular. Així que guarda les ungles, princesa, que trobarem la manera. Trobarem la manera de no ofegar-nos en un riu que ara és aigua estancada, mira'm, veuràs que és cert.
Això és una carta per agrair-te tant de temps que fa que el desig ens van arraconar a una cantonada d'un poblet que ens ha vist disfrutar-nos, i ara que ha arribat l'hora d'un "fins després" més ens val no plorar tot el que se'ns cau de les butxaques, perquè som valentes i som fetes d'aigua i sal, petita, petita meva, ets massa bona per mi. El meu cos ara ja fa olor d'altres històries, però tens un racó per a tu rere l'orella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada