tal vez su luz que vuelve y vuelve sea la última certeza que me queda



dissabte, 29 de març del 2008

Enyor


És quan els matins
no s'han tenyit encara
de la llum de cap dia
que enyor tot el que hi ha al món.

Però sobretot enyor la teva mirada
i el teu
"déjate llevar".

I enyor un sentiment,
enyor tot, amor meu,
enyor saber.

I és quna les tardes destil·len
els matins tenyits de tot
que t'enyor amb més força.

I és quna les nits amaguen l'albada
que recullo les gotes de records
en un pot
que d'altres en diuen cor,
i simplement somnio
que mai et vaig conèixer.
però més que somni és malson,
malson dolç i àcid de poma,
i decideixo llevar-me.

I esperar un altre matí
Que no s'hagi tenyit encara
per poder-hi dibuixar
El que (potser mai) arribarà.

I els cercles es tanquen.

dimecres, 19 de març del 2008

Buit


Els pètals de les roses mortes
dels dies,
-mai estigueren vives,
potser-
Cauen
Buscant un cor.

Tot s'ha quedat
En un acord de sèptima,
Perquè avui un baix amb sis
No es pot duplicar,
I les sensibles no condueixen a tònica.
Potser ja no ho faran mai.
Les sèptimes no volen anar
per graus conjunts.
A més, has perdut el llapis
I t'adones que li has posat
Palet al set.

(Et maleeixes mentre busques
Una goma)

La finestra només porta llum
Gris, opaca.
On és el dia?
No hi és:
S'ha escapat.

Sembla,
Sembla que tot fa vaga.
No i ha fum a la xemeneia,
La tele no està encesa,
L'escala ja no és
Mecànica.
(De fet, mai ho fou)
(De fet, era jo qui pujava i baixava
De dos en dos)

És com un quadre.
M'agradaria estripar-lo,
Però hi trobo dos inconvenients:
No tinc ungles
I no és un quadre.

No fa fred ni fa calor,
Tot ha perdut el color,
I ahir vaig entendre
Que potser no es tracta
De "ni una cosa ni l'altra"
Sinó de "ambdues coses"

dissabte, 15 de març del 2008


Por de parlar, de dir alguna cosa que no et pugui agradar...


S'ha acabat. Jo sóc jo, i jo no és nigú més que jo, i tu no ets qui per fer-me ser un altre, que jo sóc jo i tu ets tu. Encara que t'estimo molt, moltíssim.

dimarts, 11 de març del 2008

Tinc el cap com un dia xafogós d'estiu


El temps goteja. Miro al meu voltant: on es veu el temps? A la professora que escriu al meu costat? Ja gran, i amb les mans arrugades? Al sol que va canviant de posició? A les agulles d'un rellotge impertinent que van rotant tancades en una esfera sense començament ni final? Tot això són evidències del temps, però... I el temps?

Estic sumida en un caos mental impressionant. No, caos no, calma, excessiva calma. El meu cap és com un dia d'estiu de xafogor, humitat, on els ocells no canten i ni el mar s'atreveix a moure's. Estudiar? Ja! No, ho sento. No puc, avui. Que avui el meu cap és com un dia xafogós d'estiu.

Em sorprenc. A vegades m'adono que tinc el cap com un da de primavera i tramuntana a cadaqués, i a vegades ebri com en una tempesta de llevant, o obscur com una nit d'hivern sense lluna. Però avui no. Avui el tinc com un dia xafogós d'estiu.

diumenge, 9 de març del 2008

Els estranys


Tinc un estrany a l'altra banda de la paret. Tan proper, però tot i així, tan estrany! Potser perquè ja no és ell. Viu la vida com en un somni, on no et preguntes el "per què" de les coses. Viu en un somni però ha deixat de somniar. Viu en el sentit biològic de la paraula, però ja no viu en l'altre sentit. Que tampoc sé quin és.

Potser l'estranya sóc jo. Però no ho crec. Penso que em conec prou bé. No tinc vergonya de mi mateixa i davant meu no m'inhibeixo. Tampoc tinc raons per fer-ho.

I els demés? Estic rodejada d'estranys! Amb quants em creuo cada dia, amb quants hi parlo? És més, amb quants hi visc un trosset, per molt ínfim que sigui, de vida? Moltes vegades tot es resumeix a intuïcions, retalls de personalitat que m'arriben a través de les escletxes, escletxes als ulls, als mots, als gestos. Quina festa! Ànimes i ànimes per descobrir. A mi m'agrada que em descobreixin, si més no, descobrir-me. Que... emocionant és ser transparent. però no tothom pensa igual. Això també és emocionant. Tastar una mica i fer-se enrere, anar obrint o fer-se enrere, destapar, i finalment abraçar (o fer-se enrere). Pot semblar absurd, però a vegades sóc absurda, i no sé d'on em ve aquesta alegria sobtada, aquesta emotivitat. Amb el panorama que portem! In crescendo, a més, sempre (però no sempre) a més.
Estimo. això està clar. He estimat infantilment, he estimat ingènuament, he estimat apassionadament, he estimat incondicionalment, he estimat carinyosament, he estimat dolorosament, he estimat a tants i de tantes formes! I el que em queda.

serà que a vegades sóc feliç. feliç malgrat tantes coses.

dissabte, 8 de març del 2008

Études Simples


mf

Alegria.

pp

Intimitat.

f

Indignació.

mp

Tendresa.

f

Tensió.

p

Alleujament.

f

Fúria.

ff

Passió.

f

Amor.

pp

Final.


diumenge, 2 de març del 2008

La vida


- Plora.
-Per què?
- Plora.
- Però per què?
- Perquè tots tenim motius per plorar.
- Ja, però jo ara no vull plorar.
- Ploraràs.
- Segurament.

- Doncs riu.
- Per què?
- Riu.
- Però per què?
- Perquè tots tenim motius per riure.
- Això és mentida.
- No.
- Què me'n dius dels pobres, dels desgraciats, dels que stan en guerra, de tots...?
- Tenen motius per riure.
- Sí? Quins?
- La vida!

La vida.

Què deu ser la vida?