tal vez su luz que vuelve y vuelve sea la última certeza que me queda



dimecres, 16 de gener del 2008

La mina i el cel


L’ascensor baixava. Baixava, baixava fins les entranyes de la terra. Fins la mina. I jo només volia mirar el cel. Un cel que s’anava fent petit a mesura que l’ascensor baixava. I baixava, baixava.

El pare estava a l’hospital. És el cap de la mina. I l’únic que s’ha endut d’ella és una taca del tamany d’una poma als pulmons. No tenim diners. Algú ha de treballar. I aquest algú sóc jo. A la mina. Amb una mica de sort, d’aquí uns anys també estaré jo a l’hospital. El meu germà gran està a punt de guanyar una beca per ser bon jugador de rugdby. No pot deixar-ho ara. No pot. Jo no sóc bon esportista. Mai ho seré. Tampoc mai no seré el fill perfecte. El fill perfecte és ell. Ell, el gran. Ell, el responsable. Ell, el que no perd el temps construint coets i somniant amb el cel. I jo, a la mina. Quan l’únic que vull és anar al cel. I si em presentés al concurs? Un dia m’ho vaig preguntar. I mostrar el coet que va arribar a 62 metres d’alçada. I el que va incendiar el bosc. Per què no guanyar-lo i que em donessin una beca? I marxar fora d’aquest poble de mala mort on tots els nois tenen ficat al cap que seran miners? I que mai no veuran ni el mar, ni el cel, ni les muntanyes? Per què són tan conformistes?

Però el pare està a l’hospital. I tot s’ha quedat en somnis. Desitjos. Que em cremen. Ningú ha cregut en mi. Tothom em veu destinat a succeir el meu pare. Amb taca al pulmó inclosa. Carbó, carbó, carbó. I jo, estrelles, estrelles, estrelles.

- Encén el llum, imbècil.

Qui és l’imbècil? Jo o el que va intentar imitar els estels amb aquestes llumetes del casc?

dimecres, 9 de gener del 2008

El món de fora.


Tretze minuts.

El món de fora és sorollós. És brut. És injust. És desconcertant. És incomprensible. És odiós. És estúpid. És massa lluminós.

Onze minuts.

El món de fora fa pudor. Fa por. Fa plorar. Fa girar cua. Fa mal. Fa ferides. Fa cridar. Fa ràbia.

Nou minuts.

El món de fora és inútil. És cec. És obsessiu. És tirànic. És irascible. És capritxós. És tèrbol. És ambiciós.

Set minuts.

El món de fora fa riure. Fa sentir-se diminut. Fa injustícies. Fa imbecil·litats. Fa penedir-se de tot. Fa vergonya. Fa pena. Fa compassió.

Cinc minuts.

El món de fora és inhumà. És venjatiu. És violent. És rabiós. És insensible. És patètic. És orgullós. És atabalador.

Tres minuts.

L'odio.

Un minut.

Haig de sortir.

45 segons.

M'hi enfrentaré.

30 segons.

Ens hi enfrentarem.

15 segons.

Per això estem aquí.

Ja.

Veniu?





Foto: de www.fotolog.com/photograph_art

dissabte, 5 de gener del 2008

"Aviat, amor meu, aviat"


"Se me fue la euforia de las manos", llegeixo*. I me'n adono de que realment és el que m'ha passat. Se m'ha escolat entre els dits, se l'ha endut una ràfega de vent, se l'ha emportat el mar. Veig la teva moto aparcada, com sempre, davant l'edifici. La mateixa moto, el mateix edifici... El mateix instant, dia rere dia, quan torno cap a casa i em trobo amb la mateixa moto, el mateix edifici... "Y se me fue la euforia de las manos". I se m'envà. La mateixa sensació de fred, cada dia, quan em trobo amb la mateixa moto, el mateix edifici... Em buiden de cop per dins, em cauen els sentiments als peus cada cop que em trobo amb la mateixa moto, el mateix edifici...

Un petó. Un petó, i prou. Res més. I després vas desaparèixer. "Me'n vaig de viatge"-trist? hipòcrita!-. "Quan tornaràs?"-ansiosa-. "Aviat, amor meu, aviat"-cansat-.

Un dia.

Una setmana.

Un mes.

No va arribar a un any.

"Aviat, amor meu, aviat". Després de tres mesos, dues setmanes i quatre dies, vaig veure la teva moto. Aparcada davant d'un edifici. Aquell edifici. Si hagués sigut un altre, m'hauria esperat impacient a que tornessis per fer-te una sorpresa. Però era aquell edifici. Per què precisament aquell? Per què no m'havies avisat que tornaves? Per què havies trigat tant?

"Aviat, amor meu, aviat".

Per què?

Estava més clar que l'aigua. Però no volia entendre la resposta. I n'hi havia, sí senyor, n'hi havia una, de ben clara a més a més. Però no vaig voler-la entendre. Mentida, entendre sí... No la vaig voler escoltar. Perquè en el fons, ja sabia la resposta... Des de feia temps.

I per què, si sé, vinc cada dia a veure la mateixa moto, el mateix edifici? En realitat només vinc a fer això, veure-la, acariciar-la amb la mirada, i desitjar inútilment trobar-te algun dia, i que et quedis mirant-me, mirant aquesta nena vestida amb un uniforme d'escola que un dia vas estimar. Vas estimar-me algun dia? Ja no estic segura de res.

Vinc, cada dia, i veig la mateixa moto i el mateix edifici, ho veig però no ho miro, i busco -de segur que desesperadament- la teva mirada.

Vinc, cada dia a veure la mateixa moto, el mateix edifici, pel simple plaer de trobar-me amb alguna cosa teva. Encara que sé que no faig més que fer-me mal. Però em perdono, una i altre vegada. "Un dia més", penso.

"Aviat, amor meu, aviat".

T'odio.





T'estimo.




*de www.fotolog.com/tomandocafe, 3-12-07

divendres, 4 de gener del 2008

T'estim i prou


Rellegeixo les pàgines, una i altra vegada. Les acaricio, amb la mirada i amb les mans. Com si acariciés la teva ànima, la que es descobreix rere els mots que un dia vas escriure. Perquè els sentiments canvien, però l’ànima no. I m’estimo la teva ànima.

Començo a escriure però ni tan sols sé què dimonis vull dir. Tinc tantes ganes d’omplir-te! Omplir-te d’amor, de felicitat, tantes ganes de que una llàgrima d’alegria, d’amistat, rodoli per la teva galta fins als teus llavis... Aquests llavis que m’han dit tantes coses boniques, que m’han somrigut...

Sigues feliç! Sigues feliç, sisplau, fes-ho per tots aquells que t’estimen. Que si tu ets feliç, un trocet de la meva ànima també ho serà.

I plora. Plora sempre que ho necessitis.

I crida.

I riu.

I fes tot allò que desitges fer.

Hi ha tantes menes d’amor... Amor passional, amor confús... I el teu, amor simple. Senzill. Com explicar-ho? Estar al teu costat és fondre les preocupacions dins el mar dels teus ulls. T’estimo, com a amiga i companya de viatge, t’estimo i prou, sense complicacions, t’estimo amb un amor clar com l’aigua, l’aigua d’un riuet que vessa al mar. T’estimo, molt però no massa, no es pot estimar massa. T’estimo, amb l’amor de l’horitzó, que mai s’acaba.

T’estimo, què més cal dir?

Cada volta que et veig m’abraces T’abraço. Ens abracem. Com si volguéssim difuminar els límits del nostre cos. M’abraces, amb els braços al voltant del meu coll i repenjada en mi, somrient. T’abraço, amb els braços al voltant de la teva cintura, i et premo fort contra mi, i tanco els ulls pensant que... No, pensant no, no penso res, només sento, sento una felicitat indescriptible aquí dins. Llavors ens separem el just per mirar-nos. I bolquem tot el nostre afecte de mirada a mirada, i somriem.

Somriem perquè t’estimo. I perquè m’estimes. Què més bonic que això? Res. N’estic convençuda.

No sé si hauré aconseguit transmetre tot el que sento vers tu en aquest full. Ho he intentat. Si no, no has de fer res més que mirar-me als ulls, i llegiràs el meu amor en paraules no escrites, d’un llenguatge llunyà i únic.

T’estim, i prou.








Ho sé, avui la foto no és una gran cosa, però no en trobo cap més adequada. Que avui és per l'Estel, sens dubte.