Trocet del llibre "La lladre de llibres" d'en Markus Zusak versionat per Mar Romero.

El dia que vaig passar a recollir en Rudy Steiner el cel era color fons de mar. No hi havia lluna. Tot el carrer Himmel dormia. Tots menys la Liesel Meminguer, que era al soterrani llegint "El portador de somnis". Revivia en Max Vanderburg. Revivia la guerra de neu en aquell indret humit i fosc. Revivia el dibuix del jueu i la nena alemanya caminant sobre un núvol llarguerut i vergonyós cap al sol. Revivia els combats del jove boxejador contra el Fürher. Mai guanyava ningú. I recordava les fuetades a l'esquena el dia que es va ficar enmig la corrua de jueus que transitava pel carrer Himmel. Ls seves mirades ensopegaven entre ells i se'ls hi entortolligaven als peus. Menys la mirada d'un boxejador jueu, que buscava la nena alemanya. I que va trobar la nena alemanya. La Liesel Meminguer va córrer i el va abraçar. Jo contemplava l'escena. L'agitadora de paraules i l'home de cabells com plomes d'ocell.

La Liesel revivia tot això mentre uns avions sobrevolaven Molching. Jo vaig veure com les caixes queien dels ventres panxuts d'aquells torssos de ferralla. El moment tenia un regust de supèrbia i de bellesa. Molching dormia sota el cel de mar. L'aigua atenuava tot soroll de l'exterior. Crec que les alarmes de les ràdios no s'atreviren a sonar per l'intensitat del moment. Les caixes queien i ningú semblava reaccionar. Jo esperava recolzada contra la paret d'una casa. de veritat que em va saber greu que tota aqeulla gent es morís, però jo no hi puc fer res. Jo només recullo ànimes.

Les bombes van caure. Ni un soroll. Cap crit. Vaig recollir les ànimes d'en Rudy Steiner. El nen havia perdut una cama i totes les coses que hagués hagut de fer. per exemple, fer-li un petó a la Liesel. Crec que la darrera paraula que hagués dit si hagués tingut l'oportunitat hagués sigut Saumensch. Sí, la Liesel era una saumensch. Havia sobreviscut. Reconec que em va fer una mica de ràbia no poder-me-la endur encara. Però la Liesel havia d'escriure una història, i el dia que havia de morir seria color esmorzar, d'un groc flonjo, no de color fons de mar. Després de recollir en Rudy i tota la família Steiner, vaig anar a recollir Frau Hodepapfel. Morí resignada. Després d'haver vist ls seus dos fills morts, què li importava? De fet, portava cridant-me des de feia un bon temps. Des que em vaig endur el seu fill Michael. em vaig carregar les ànimes de tots els habitants del carrer Himmel a ls espatlles. Només em faltaven la Rosa i en Hans Handeburg. L'ànima de la Rosa Handeburg tenia els dimensions del seu cor, i del seu cos. És a dir, era immensa. La vaig colocar al capdamunt de la pila d'animes que duia entre els braços. Tenia la boca oberta. La vaig interrompre durant un ronc. Agafar en Hans Handeburg em va resultar més difícil. L'acordionista, pintor de parets, soldat i pare no volia deixar la vida. Però crec que en el fons sabia que ho havia de fer. Va voler pronunciar el nom de Liesel, però la mandíbula li havia quedat completament dislocada. Els seus ulls de color argent es van començar a rovellar. Em va saber molt de greu, la veritat. Potser no hagués sentit tanta culpa si també m'hagués endut la Liesel. Però no. La Liesel encara havia d'escriure una història. La història de l'agitadora de paraules. Crec que hi havia de tenir un protagonisme important.

Quan vaig deixar el carrer Himmel (o el que quedava d'ell), el primer crit de la nena va voler ressonar entre unes parets que ja no existien. Es va quedar biut i cec. La nena alemanya va abraçar el Papa. va abraçar la Mama. Volia retenir les seves ànimes, però jo tenia la de la Rosa handeburg al capdamunt de la pila i la del Hans Handeburg agafada de la mà. Aquell dia la Liesel Meminguer em va mirar a la cara i no va apartar la mirada.

-Saukerl-va dir.

Li va dir a en Rudy. Perquè en Rudy havia mort i ella no. "Saumensch" va pensar en Rudy de la Liesel, perquè havia sobreviscut. "Saukerl" va pensar la Liesel cap en Rudy, perquè ell havia sucumbit. L'ànima d'en Rudy em va clavar una patada. Però jo no el vaig deixar anar. I em va saber greu.

Qui volia bombardejar un carrer que tenia el nom del cel?
Qui ho volia?

El Fürher? Ho volia el Fürher? Però se li va escapar un detall... una agitadora de paraules havia sobreviscut, i explicaria una història.

Mentre jo deixava enrere el carrer Himmel per anar a buscar d'altres ànimes, vaig veure una evàstica somrient burleta.



P.D: De vegades ens confonen al Fürher i a mi. Però hi ha una diferència: el Fürher llençava les ànimes, jo les recullo. Sempre vaig ser la seva servidora més fidel.

El silencio de ese día fue amable. El del dia anterior había sido eufórico, y el del otro, agrio. El de mañana bien podía ser rabioso o compañero, y el de pasado quizás sería tenso, o quizás apasionado.
Se encontraban cada día de seis a ocho y permanecían en silencio. Una vez, él le cogió la mano. otra vez, ella le besó en los labios. Ella iba porque él no le pedia explicaciones. Él le construía una burbuja de irrealidad, porque, ¿quién puede imaginar un mundo sin palabras? Él iba porque cada vez que ella miraba por la ventana se le quedaba un pedazo de cielo prendido de los ojos.

Se reunían en una habitación misteriosa que había en el cuarto segunda en el cruce de Bruc con Consejo de Ciento. Nadie vivía en ese piso y ellos entraron sin saber por qué. La habitación tiene paredes blancas, techo blanco y suelo blanco. No hay nada, absolutamente nada, ni una silla, ni una mesa, ni una lámpara. Tiene una sola ventana que da a la calle. La ventana está pintada de primavera y siempre entra luz por ella. Y si no entra, se la inventan. Igual que si no hubiera cielo también se lo inventarían. Ella salió de su casa un martes por la tarde, andó hacia el cruce Bruc con Consejo de Ciento, abrió la puerta (se inventó la llave) y subió hasta el cuarto segunda. Él salió de su casa un martes por la tarde, andó hacia el cruce Bruc con Consejo de Ciento, abrió la puerta (no hizo falta que se inventara la llave porque ella ya lo había hecho) y subió hasta el cuarto segunda. Él dijo "Elena" y ella dijo "Leo". Así que, para ella, él se llamaba Leo, y para él, ella se llamaba Elena. No tenía por qué ser verdad. Quizás ella se llamaba María, Paula, incluso Muriel o Jana. Y seguramente él tampoco se llamaba Leo, sino Miguel, Julio, Álvaro... Pero si ya podían inventar el cielo, ¿qué más daba? Se sentaron al lado de la ventana y estuvieron callados durante dos horas. Ella le explicaba cómo había sido su día, y él escuchaba. Lo sabía por si tenía los puños apretados o si los ojos sonreían, incluso lo sabía por si llevaba el pelo despeinado, o recogido en una cola, o suelto.

Una vez, a las seis, ella esbribió en la pared con negro "Ya no puedo vivir sin ti". Él entonces le cogió la mano. El día siguiente, él escribió, en blanco, justo encima de lo que había escrito la chica "Ya no puedo vivir sin ti", de manera que la pared volvía a ser blanca. La pared ahora también decía cosas sin decir nada. La chica entonces le besó.

Y por cierto, si ahora les ha entrado la curiosidad y andan hasta el cruce de Bruc con Consejo de Ciento y suben hasta el cuarto segunda, tienen dos posibilidades: la primera, y seguramente la que más crédulos tendrán que soportar, será, para empezar, no poder entrar, y si lo hace seguramente se encontrará con una familia en la que, con un poco de suerte, habrá un padre impulsivo que pensará que es un ladrón, descolgará el rifle de la pared y disparará, justo antes de acordarse, aliviado, de que no estaba cargada. Pero si ha tenido la suficiente imaginación como para imaginarse la llave, seguramente también la tendrá como para inventarse la habitación. No busque, no habrá nada escrito en la pared, ni siquiera estarán él y ella, por el simple hecho de que ni esa habitación, ni él, ni ella existen!

La primera cosa és silenci, la segona és llum, la tercera és pedra, la quarta és aigua que corre, la cinquena és verd, la sisena és jo

La primera cosa és silenci, silenci profund i espès, que envolta com un llençol de lli tot el que roça, un silenci treballat i estudiat, un silenci creat, que amplifica tota la resta, i fresc, silenci d'hivern i de solitud, i paraules no dites perquè no les vols dir, i pensar...

La primera cosa és silenci, la segona és llum, llum de matinada i de dia, llum inclinada i calenta, que pinta vetes daurades al terra fosc, mentre els racons negres es mantenen a l'aguait, llum impossible i llum certa, llum dolça com una poma i com els atmetllers florits dels camps.

La primera cosa és silenci, la segona és llum, la tercera és pedra, pedra pertot, pedra pesada i segura de sí mateixa, pedra ordenada, que delimita i que tanca, pedra freda i humida, amb verdet entre els blocs, pedra relliscosa i revifant, pedra fosca, pedra imponent i religiosa.

La primera cosa és islenci, la segona és llum, la tercera és pedra, la quarta és aigua que corre, aigua juganera i confiada que marxa lluny per tornar després, aigua gelada i triomfant, orgullosa i presumida, aigua jove però també vella, aigua senzilla, aigua pura.

La primera cosa és silenci, la segona és llum, la tercera és pedra, la quarta és aigua que corre, la cinquena és verd, verd obscur i perenne, verd silenciós i respectuós, un verd que es manté fora la pedra, verd que mires envejós i melanconiós, i que perds entre les mans, verd distant, profund.

La primera cosa és silenci, la segona és llum, la tercera és pedra, la quarta és aigua que corre, la cinquena és verd, la sisena és jo, jo absurdi esparverat, jo dominat, un jo que mira, i perd i guanya, i ve i va, jo que ja forma part del paisatge, un jo immòbil, jo submergit en el silenci, que traspassa la llum i arrepenjat a la pedra, jo escoltant l'aigua que corre, mirant el verd vell i sorprès de ser jo i de trobar un jo tan absurd com ell.

Amic meu, vell vagabund...

Amic meu,
Vell vagabund,
Fugin del món
Fugen de tu...





Què humiliant. Extendre la mà, suplicar, abaixar el cap, fer veure que no t'importa que la gent passi sense mirar-te, perquè no et veuen o perquè tenen por de trobar els teus ulls plens d'ira, d'impotència i de ràbia. Fer veure que estàs immensament agraït de rebaixar-te a dependre de la pietat dels altres per sobreviure.