El dia que vaig passar a recollir en Rudy Steiner el cel era color fons de mar. No hi havia lluna. Tot el carrer Himmel dormia. Tots menys la Liesel Meminguer, que era al soterrani llegint "El portador de somnis". Revivia en Max Vanderburg. Revivia la guerra de neu en aquell indret humit i fosc. Revivia el dibuix del jueu i la nena alemanya caminant sobre un núvol llarguerut i vergonyós cap al sol. Revivia els combats del jove boxejador contra el Fürher. Mai guanyava ningú. I recordava les fuetades a l'esquena el dia que es va ficar enmig la corrua de jueus que transitava pel carrer Himmel. Ls seves mirades ensopegaven entre ells i se'ls hi entortolligaven als peus. Menys la mirada d'un boxejador jueu, que buscava la nena alemanya. I que va trobar la nena alemanya. La Liesel Meminguer va córrer i el va abraçar. Jo contemplava l'escena. L'agitadora de paraules i l'home de cabells com plomes d'ocell.
La Liesel revivia tot això mentre uns avions sobrevolaven Molching. Jo vaig veure com les caixes queien dels ventres panxuts d'aquells torssos de ferralla. El moment tenia un regust de supèrbia i de bellesa. Molching dormia sota el cel de mar. L'aigua atenuava tot soroll de l'exterior. Crec que les alarmes de les ràdios no s'atreviren a sonar per l'intensitat del moment. Les caixes queien i ningú semblava reaccionar. Jo esperava recolzada contra la paret d'una casa. de veritat que em va saber greu que tota aqeulla gent es morís, però jo no hi puc fer res. Jo només recullo ànimes.
Les bombes van caure. Ni un soroll. Cap crit. Vaig recollir les ànimes d'en Rudy Steiner. El nen havia perdut una cama i totes les coses que hagués hagut de fer. per exemple, fer-li un petó a la Liesel. Crec que la darrera paraula que hagués dit si hagués tingut l'oportunitat hagués sigut Saumensch. Sí, la Liesel era una saumensch. Havia sobreviscut. Reconec que em va fer una mica de ràbia no poder-me-la endur encara. Però la Liesel havia d'escriure una història, i el dia que havia de morir seria color esmorzar, d'un groc flonjo, no de color fons de mar. Després de recollir en Rudy i tota la família Steiner, vaig anar a recollir Frau Hodepapfel. Morí resignada. Després d'haver vist ls seus dos fills morts, què li importava? De fet, portava cridant-me des de feia un bon temps. Des que em vaig endur el seu fill Michael. em vaig carregar les ànimes de tots els habitants del carrer Himmel a ls espatlles. Només em faltaven la Rosa i en Hans Handeburg. L'ànima de la Rosa Handeburg tenia els dimensions del seu cor, i del seu cos. És a dir, era immensa. La vaig colocar al capdamunt de la pila d'animes que duia entre els braços. Tenia la boca oberta. La vaig interrompre durant un ronc. Agafar en Hans Handeburg em va resultar més difícil. L'acordionista, pintor de parets, soldat i pare no volia deixar la vida. Però crec que en el fons sabia que ho havia de fer. Va voler pronunciar el nom de Liesel, però la mandíbula li havia quedat completament dislocada. Els seus ulls de color argent es van començar a rovellar. Em va saber molt de greu, la veritat. Potser no hagués sentit tanta culpa si també m'hagués endut la Liesel. Però no. La Liesel encara havia d'escriure una història. La història de l'agitadora de paraules. Crec que hi havia de tenir un protagonisme important.
Quan vaig deixar el carrer Himmel (o el que quedava d'ell), el primer crit de la nena va voler ressonar entre unes parets que ja no existien. Es va quedar biut i cec. La nena alemanya va abraçar el Papa. va abraçar la Mama. Volia retenir les seves ànimes, però jo tenia la de la Rosa handeburg al capdamunt de la pila i la del Hans Handeburg agafada de la mà. Aquell dia la Liesel Meminguer em va mirar a la cara i no va apartar la mirada.
-Saukerl-va dir.
Li va dir a en Rudy. Perquè en Rudy havia mort i ella no. "Saumensch" va pensar en Rudy de la Liesel, perquè havia sobreviscut. "Saukerl" va pensar la Liesel cap en Rudy, perquè ell havia sucumbit. L'ànima d'en Rudy em va clavar una patada. Però jo no el vaig deixar anar. I em va saber greu.
Qui volia bombardejar un carrer que tenia el nom del cel?
Qui ho volia?
El Fürher? Ho volia el Fürher? Però se li va escapar un detall... una agitadora de paraules havia sobreviscut, i explicaria una història.
Mentre jo deixava enrere el carrer Himmel per anar a buscar d'altres ànimes, vaig veure una evàstica somrient burleta.
P.D: De vegades ens confonen al Fürher i a mi. Però hi ha una diferència: el Fürher llençava les ànimes, jo les recullo. Sempre vaig ser la seva servidora més fidel.
La Liesel revivia tot això mentre uns avions sobrevolaven Molching. Jo vaig veure com les caixes queien dels ventres panxuts d'aquells torssos de ferralla. El moment tenia un regust de supèrbia i de bellesa. Molching dormia sota el cel de mar. L'aigua atenuava tot soroll de l'exterior. Crec que les alarmes de les ràdios no s'atreviren a sonar per l'intensitat del moment. Les caixes queien i ningú semblava reaccionar. Jo esperava recolzada contra la paret d'una casa. de veritat que em va saber greu que tota aqeulla gent es morís, però jo no hi puc fer res. Jo només recullo ànimes.
Les bombes van caure. Ni un soroll. Cap crit. Vaig recollir les ànimes d'en Rudy Steiner. El nen havia perdut una cama i totes les coses que hagués hagut de fer. per exemple, fer-li un petó a la Liesel. Crec que la darrera paraula que hagués dit si hagués tingut l'oportunitat hagués sigut Saumensch. Sí, la Liesel era una saumensch. Havia sobreviscut. Reconec que em va fer una mica de ràbia no poder-me-la endur encara. Però la Liesel havia d'escriure una història, i el dia que havia de morir seria color esmorzar, d'un groc flonjo, no de color fons de mar. Després de recollir en Rudy i tota la família Steiner, vaig anar a recollir Frau Hodepapfel. Morí resignada. Després d'haver vist ls seus dos fills morts, què li importava? De fet, portava cridant-me des de feia un bon temps. Des que em vaig endur el seu fill Michael. em vaig carregar les ànimes de tots els habitants del carrer Himmel a ls espatlles. Només em faltaven la Rosa i en Hans Handeburg. L'ànima de la Rosa Handeburg tenia els dimensions del seu cor, i del seu cos. És a dir, era immensa. La vaig colocar al capdamunt de la pila d'animes que duia entre els braços. Tenia la boca oberta. La vaig interrompre durant un ronc. Agafar en Hans Handeburg em va resultar més difícil. L'acordionista, pintor de parets, soldat i pare no volia deixar la vida. Però crec que en el fons sabia que ho havia de fer. Va voler pronunciar el nom de Liesel, però la mandíbula li havia quedat completament dislocada. Els seus ulls de color argent es van començar a rovellar. Em va saber molt de greu, la veritat. Potser no hagués sentit tanta culpa si també m'hagués endut la Liesel. Però no. La Liesel encara havia d'escriure una història. La història de l'agitadora de paraules. Crec que hi havia de tenir un protagonisme important.
Quan vaig deixar el carrer Himmel (o el que quedava d'ell), el primer crit de la nena va voler ressonar entre unes parets que ja no existien. Es va quedar biut i cec. La nena alemanya va abraçar el Papa. va abraçar la Mama. Volia retenir les seves ànimes, però jo tenia la de la Rosa handeburg al capdamunt de la pila i la del Hans Handeburg agafada de la mà. Aquell dia la Liesel Meminguer em va mirar a la cara i no va apartar la mirada.
-Saukerl-va dir.
Li va dir a en Rudy. Perquè en Rudy havia mort i ella no. "Saumensch" va pensar en Rudy de la Liesel, perquè havia sobreviscut. "Saukerl" va pensar la Liesel cap en Rudy, perquè ell havia sucumbit. L'ànima d'en Rudy em va clavar una patada. Però jo no el vaig deixar anar. I em va saber greu.
Qui volia bombardejar un carrer que tenia el nom del cel?
Qui ho volia?
El Fürher? Ho volia el Fürher? Però se li va escapar un detall... una agitadora de paraules havia sobreviscut, i explicaria una història.
Mentre jo deixava enrere el carrer Himmel per anar a buscar d'altres ànimes, vaig veure una evàstica somrient burleta.
P.D: De vegades ens confonen al Fürher i a mi. Però hi ha una diferència: el Fürher llençava les ànimes, jo les recullo. Sempre vaig ser la seva servidora més fidel.
1 comentari:
M'he menjat la por, però després l'he vomitat perquè tu no hi eres... ------------------------Mar------------------------------- says:
a sota posa "5 comentaris" o "0 comentaris" clikes i es pot cumenta
pos mira aqi estic!
qe macabu denterar de qe tens bnog i qe estic mol orgullosa d tu
xdd
Laia.
Publica un comentari a l'entrada