tal vez su luz que vuelve y vuelve sea la última certeza que me queda



dimarts, 11 de març del 2008

Tinc el cap com un dia xafogós d'estiu


El temps goteja. Miro al meu voltant: on es veu el temps? A la professora que escriu al meu costat? Ja gran, i amb les mans arrugades? Al sol que va canviant de posició? A les agulles d'un rellotge impertinent que van rotant tancades en una esfera sense començament ni final? Tot això són evidències del temps, però... I el temps?

Estic sumida en un caos mental impressionant. No, caos no, calma, excessiva calma. El meu cap és com un dia d'estiu de xafogor, humitat, on els ocells no canten i ni el mar s'atreveix a moure's. Estudiar? Ja! No, ho sento. No puc, avui. Que avui el meu cap és com un dia xafogós d'estiu.

Em sorprenc. A vegades m'adono que tinc el cap com un da de primavera i tramuntana a cadaqués, i a vegades ebri com en una tempesta de llevant, o obscur com una nit d'hivern sense lluna. Però avui no. Avui el tinc com un dia xafogós d'estiu.