Tinc un estrany a l'altra banda de la paret. Tan proper, però tot i així, tan estrany! Potser perquè ja no és ell. Viu la vida com en un somni, on no et preguntes el "per què" de les coses. Viu en un somni però ha deixat de somniar. Viu en el sentit biològic de la paraula, però ja no viu en l'altre sentit. Que tampoc sé quin és.
Potser l'estranya sóc jo. Però no ho crec. Penso que em conec prou bé. No tinc vergonya de mi mateixa i davant meu no m'inhibeixo. Tampoc tinc raons per fer-ho.
I els demés? Estic rodejada d'estranys! Amb quants em creuo cada dia, amb quants hi parlo? És més, amb quants hi visc un trosset, per molt ínfim que sigui, de vida? Moltes vegades tot es resumeix a intuïcions, retalls de personalitat que m'arriben a través de les escletxes, escletxes als ulls, als mots, als gestos. Quina festa! Ànimes i ànimes per descobrir. A mi m'agrada que em descobreixin, si més no, descobrir-me. Que... emocionant és ser transparent. però no tothom pensa igual. Això també és emocionant. Tastar una mica i fer-se enrere, anar obrint o fer-se enrere, destapar, i finalment abraçar (o fer-se enrere). Pot semblar absurd, però a vegades sóc absurda, i no sé d'on em ve aquesta alegria sobtada, aquesta emotivitat. Amb el panorama que portem! In crescendo, a més, sempre (però no sempre) a més.
Estimo. això està clar. He estimat infantilment, he estimat ingènuament, he estimat apassionadament, he estimat incondicionalment, he estimat carinyosament, he estimat dolorosament, he estimat a tants i de tantes formes! I el que em queda.
serà que a vegades sóc feliç. feliç malgrat tantes coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada