I oferia les rialles al vent

I ofereixo les rialles al vent...

Les ofereixo amb el cos, amb les mans, amb els ulls, les ofereixo amb el cor i amb cada bocí de la meva ànima. Les ofereixo potser amb vergonya, amb culpa de saber-me tant immensament feliç, però no puc parar de riure, i riure...

I mentre, el vent s’endú les meves rialles lluny, molt lluny, cap al mar, on un vaixell les recollirà i les portarà a fer la volta al món.

I mentre, el vent s’endú les meves rialles lluny, molt lluny, cap a la muntanya, on un alpinista les guardarà a la motxilla i les durà al cim.

I mentre, el vent s’endú els meves rialles lluny, molt lluny, cap als estels, a través de la nit, on una “aigle noire” les agafarà i les portarà a la lluna.

I mentre, el vent s’endú les meves rialles lluny, molt lluny, cap al centre de la terra, on un riu de magma les conduirà cap al nucli de tot.

I mentre, el vent m'acaricia i em fa estremir, i s'enrosca al meu cos com un llençol mandrós que et cobreix pudorosament.

Perquè avui ofereixo les rialles al vent, i salto, salto ben alt, perquè també jo m’ofereixo al vent.

M’ofereixo al vent i al llarg camí que em queda pel davant.

Perquè avui m’ofereixo a la vida, tota jo.









Foto de: www.fotolog.com/photograph_art

Que l’horitzó ens estira.

I és tan difícil quan les coses no et vénen fàcils... Pot sonar molt banal, però és tan, tan difícil...

Perquè t'hi esforces, t'hi aboques, i llavors caus, però penses que serà l'única vegada, i et tornes a aixecar i tornes a començar, però la vida pensa que estàs massa tranquil, i altre vegada ensopegues i caus, però t'aixeques igualment, i tornes a caminar, però de cop, per sorpresa, et trobes el terra a dos pams i ja no pots evitar la caiguda, i llavors et preguntes quant durarà això, si va per llarg, perquè et comences a mosquejar, i crides, crides molt, i dius que no és just, reivindiques i t'enfades, però mira, en el fons, en el fons saps que t'ha tocat a tu i que t'estàs comportant com un nen malcriat, per això tornes, ja cansat, ja esgotat, però tornes perquè no tens res a perdre, i tampoc res a fer, i ja tems la pròxima caiguda, però mira, vés per on no caus i segueixes endavant, endavant sense parar, i t'emociones tant, tan, que comences a córrer, i pam, llavors tornes, tornes altre vegada, però saps que no hi ha treva en un combat tan desigual, així que t'aixeques jurant-te que serà el darrer cop, i ara les forces et vénen de la ràbia i el dolor, perquè ja no pots més, i mira, justament les forces et vénen d'aquest cansament que t'envaeix, i d'aquestes punxades de tant, tant al fons, i t’aixeques decidit i camines ràpid, amb la vista fixa en un punt d’un horitzó que s’allunya cada vegada que fas un pas, però ja t’és igual, a tu el que t’importa és caminar, i camines, oi tan que camines, camines molt, lluny, i més, i encara més, i penses que ja no pot ser, que ja no pots ensopegar un altre cop, que t’has caigut tantes vegades ja, que estàs tan cansat, que creus que no hi ha ningú tan cruel com per fer-te caure, però vés per on, algú va posar un dia una pedra just on tu poses el peu, i quasi sense adonar-te estàs estirat al terra, maleint la persona que va posar aquella pedra allà, i et treus els culpes de sobre, perquè en realitat saps que has caigut perquè no estaves suficientment atent, així que aquesta vegada maleint-te a tu mateixa mires al cel i et tornes a aixecar, pel cel, penses, pel mar, penses, m’aixecaré pel món, encara que saps que no s’ho mereix, però t’aixeques, i creus saber que la clau de no ensopegar és

caminar

lentament,

sense

pressa,

mirant

al teu

voltant,

somrient,

i vivint

una mica,

que no

ho fas

des de

la

primera

caiguda.

Perquè ja saps que les caigudes t’ho posen difícil, i que és per això que les necessitem, i que l’horitzó no s’allunya per molestar-nos, sinó per marcar-nos nous objectius i fer-nos avançar. Que l’horitzó ens estira.

Confessió

Els papers em cremaven a les Mans.




Ara el foc crema els papers.





Ja ningú llegirà les paraules. Només jo les duré al meu cor, perquè aquell que els va escriure ja és mort.

Va morir abans-d'ahir. I avui he rebut la seva carta. Les seves darreres frases.




I al confessió més terrible que hagi sentit mai.

Enteneu-me, jo sóc un home de Déu que regeixo una modesta església. Els pocs que vénen a confessarse, confessen petits pecats sense importància que s'arreglen amb vint Ave maries i trenta Pares Nostres. Però això...



Tinc por.


Per això he cremat la carta. Per por. Espero que nigú em jutgi... Ho he fet per tothom, per impedir que algú llegeixi aquests mots tan... Terribles. I per mi, perquè no ho soportaria.















Sí, ara ningú podrà llegir que vaig pecar d'adulteri... i d'assassinat.

Una mica més...............................Gràcies

Ara és quan penses: caram, jo he sortit d'allà, d'allà al fons. Penses en aquell allà tan lluny, i t'adones que has vingut caminant.

Sí, notes el cansament, unes agulletes a les cames cada vegada que pujes una mica més. Una mica més, poc a poc, et vas acostant al cim. És un treball dur, però disfrutes tant... Disfrutes amb l'entorn, la muntanya que t'acull, amb la companyia si en tens o amb la solitud, amb la sensació de frescor, amb la proximitat del cim, i notes que només falta una mica més per arribar-hi, els darrers esforços. Hi aboques tota la teva voluntat, estàs pendent de les teves cames i dels múculs que es tensen una i altra vegada sota la teva pell, dels peus que trepitgen la terra i t'alcen cada vegada més a prop del cim... Més a prop del cel. Al cap només tens dues paraules, "una mica més", que són les que et fan tirar endavant. Saber que està tan a prop, saber que quasi el pots tocar amb les mans... I sobretot sabr que tu, i només tu, ho estàs aconseguint.

Una




mica




més




...




I ja.

Ja està. Ets a dalt. A dalt de tot. No hi ha excuses, ho has conseguit. Llavors se't tira a sobre tot el cansament ignorat durant la pujada. Però tan és, perquè tu ho has aconseguit. T'estires sobre el terra. Tens la sensació d'oferir-te al cel. Està tan a prop... Sembla que estirant els braços el puguis abraçar.

la respiració torna a ser regular, el rubor del cansament ja t'ha desaparegut de les galtes. T'aixeques, i les cames esgotades es fan sentir, rebels. Però tu t'aixeques, perquè si has conseguit arribar fins a dalt, què més importa? T'aixeques i ho veus tot... Als teus peus. És un dia clar, i veus fins tan lluny... Tan lluny que has sortit... I tan lluny on has arribat...

I llavors se't buida el cap, exepte una paraula. Gràcies.

Gràcies a qui, a què? Tan fa, però gràcies. Gràcies a Déu, si cal i si n'hi ha, gràcies a... al món, a tothom, gràceis a la sort, o gràcies al destí, vés a saber. Només gràcies, un gràcies que se t'escola entre els llavis, un sospir, però un gràcies. Fins i tot un gràcies a tu mateix. Gràcies per haver pogut arribar fins aquí, gràcies per poder estar veient tot això ara, gràcies per existir, tan se val...


Gràcies.








Foto: Mar Romero-La Vall dels Somnis

Marxem

I mentre marxes, una melodia insistent va apareixent al meu cap, va prenent forma, apareixen uns mots solts, després unes frases, finalment una lletra.

Em rendeixo, finalment, i premo el botó. Ara has amrxat per smepre, i jo també. No sé si penedir-me'n, però està fet. Marxem. Biele, amor.

Corren pels carrers

Les paraules que ja no direm,
Gotes de pluja
Que et regalimen dels cabells.
Volen pel cel

Els ocells que ja no veurem,
Sense rumb definit,
A la caça del nostre estel,

Que vam deixar, amagat,
Sota la pila de records,
De cançons,
De guitarres tenyides de sol,
Que envejós,
Trenca la última nit de tots dos...

Neden dins del mar
Les nostres notes que vam ofegar,
Amb les mans
I amb les llàgrimes que mai s’assecaran.
Els darrers acords
De la cançó més bonica del món
Es desfilen entre els núvols
Que ens miren, desafiants.
Preguntant, burletes:

“Per què?”
I jo no sé la resposta
De res,
La busco dins els teus ulls
De gel,
Que em tornen la meva imatge
Negada
De llàgrimes...

El temps passa
I nosaltres passem amb el temps,
Endormiscats,
Sense saber ben bé on anem.
Espurnes de valor
Volen des de dins del nostre cor,
Empenyent un adéu
Lluitant contra corrent,

Però tu t’en vas,
Cap un futur que no coneixeré,
I jo també,
Marxo pel mateix carrer.
El regust amarg
D’un crit que pugna per sortir
Enterboleix
El tros de camí...
Al teu costat...

“Per què?”
I jo no sé la resposta
De res,
La busco dins els teus ulls
De gel,
Que em tornen la meva imatge
Negada
De llàgrimes...

Adéu,
Ho hem dit amb pena però
Fermament.
Amb tots els nostres records a
Flor de pell
Com una realitat feta somni
Marxem,

Marxem.

Des de la foscor

Saps, a vegades penso que quan estàs més bella és quan el sol de tarda t'il·lumina, amb els cabells despentinats, en plena activitat, amb el teu somriure, innocent, sense saber que jo estic aquí amagat, acariciant amb la ment el teu, cos, respirant la teva olor cada vegada que el vent me la porta. Sé que avui has anat al gimnàs i que esàs contenta perquè has superat el teu record de flexions, sé que saps que és una tonteria sentir-se orgullosa per això, però que t'hi sents igualment. Et conec millor que ningú. I no sé per què t'estimo, no tinc cap raó aparent, i no sé per què no t'envio a la merda i visc la vida com mereixo, a la llum .L'únic que sé és que ara la llum t'il·lumina a tu, i que estàs més bella que mai. Potser algun dia tindré el valor suficient per apropar-me i dir-te que t'estimo, i llavors potser em contestaràs que m'has estat esperant durant tot aqeust temps, i llavors potser... Potser. Tot són somnis. En realitat sé que mai tindré el valor suficient per dir-t'ho i per afronar la teva negativa.

Però jo sóc feliç somniant i fent-te feliç des de la foscor. Perquè mai t'has preguntat qui t'envia aquell detallet cada Nadal ? Mai t'has preguntat qui t'escriu un e-mail el dia del teu aniversari? Mai t'has preguntat qui diexa un comentari anònim al teu fotolog dient-te amb el cor a la mà que t'estima? Sí, segur que sí, però jo m'ocuparé que no te'n assabentis mai.

Avui l'ha màquina s'ha espatllat...

Avui la màquina s'ha espatllat. Se m'ha caigut el món a sobre. La meva càmara! Com pot ser? La meva Nikon, el meu tresor, el meu somni! Sembla mentida la quantitat de... d'influència que pot tenir aquest aparell. No me'n desprenc mai. És una extensió de les meves mans. Té un tacte especial, metàl·lic, sí, però suau, dolç. És el meu tacte, com el tacte de la meva pell, o el tacte de l'aigua, és un tacte que estimo.
M'he passat tot el dia tancat a l'habitació. Com un familiar d'algú que està en coma, nerviós, impotent, mirant la càmara una altra vegada. La vaig comprar amb els meus propis diners! Va ser un amor a primera vista. No podia ser que ara es morís, així com així. Després he decidit fer el paper de cirurgià. He desmuntat l'aparell tres vegades i l'he tornat a muntar unes altres tres, he tocat tots els cables, tots els connectors, l'objectiu, tot! Però no funciona. Era com si ja escoltés el xiulet aquell llarg, interminable, també impertinent, que indica que el cor no batega.
Ara estic mirant per la finestra de la meva habitació, amb la càmara a les mans. Amb el seu tacte. Com un autòmat me l'acosto a l'ull. Sí, sé que somnio, però només ho vull provar, un últim cop, una última esperança. Premo el botó i la màquina respon. Respon! He fotografiat el mur del davant, però és igual, funciona! Un "pip" salvador interromp el llarg xiulet.

La cistella, el somni

Sí, m'han deixat portar la càmara fotogràfica a l'escola. Ara sóc al pati, l'ull enganxat al forat, el dit tens sobre el botó, esperant el moviment i així copsar el moment just. Cada dia hi baixo, al pati. Generalment em sec al banc i miro com els meus companys juguen a bàsquet. Sempre m'ha sorprès la quantitat de somnis que hi veig. I això és el que realment intento reflectir... Aquests somnis, aquesta il·lusió. La Míriam de gran vol ser jugadora de bàsquet. La Míriam ara mateix està amb la pilota a les mans, i s'acosta. La Míriam és una bona jugadora de bàsquet, és desperta i no pot evitar moure's. La Míriam és forta, físicament i mentalment. La Míriam es distreu amb facilitat. Sovint penso que bona sort ha tingut en néixer ara, no fa uns segles o fa tan sols cent anys, quan l'únic que podria haver fet hagués sigut casar-se i tenir fills i contenir tota la energia que brolla de dins seu. I la Míriam s'acosta. Corre, bota la pilota, els ulls esbatanats, la boca entreoberta i la llengua treient el cap per la comisura dreta dels llavis. Salta, la pilota rebota al taulell. El meu dit es dispara, i la màquina fa un sorollet que indica que funciona. La pilota ha entrat, i la Míriam ja corre per recuperar-la un altre cop mentre crida:

-Què bona!!

El món darrera la càmara

Fa poc vaig descobrir la fotografia. La fotografia és un art, un art que em té encisada.

Català-Roca, un gran fotògraf va dir una vegada que la fotografia, al contrari que la pintura, és un art substractiu. La pintura, en canvi, és additiva. El pintor agafa la paleta, té el llenç preparat sobre el cavallet, les pintures disposades al seu costat. Pinzellada a pinzellada, va afegint colors, formes, va creant un món nou, el món d'aquella pintura. En canvi, el fotògraf agafa la seva càmara, comprova que tot està bé, i surt al carrer. Surt al carrer, al món real, el món del qual tots en som pintors i que, pinzellada a pinzellada, hem anat creant. La feina del fotògraf és substreure un petit tros d'aquest món, buscar el moment precís perquè aquell trosset de món que ell immortalitza representi bé tota la resta.

A causa d'aquesta aparent facilitat de l'art fotogràfica, molta gent va decidir que la fotografia no mereixia el qualificatiu d'ART. Quin mèrit té apretar un botó? El mèrit està en apretar-lo en el moment precís. El mèrit està en veure la imatge al teu cap. Però jo no vull parlar dels mèrits de ser fotògraf i ja m'estic anant per els branques. Jo volia dir que molta gent va donar l'esquena a la fotografia perquè deien que no deixava lloc la imaginació. La pintura, és cert, és un art molt subjectiu, i el món representat no és el món real, per molt que ho aparenti, és el món d'AQUELLA pintura i del pintor que la va pintar. La fotografia, en canvi, ja tenia el món creat. El món real. I jo em pregunto, quin problema hi ha? També l'hem creat nosaltres, no, aquest món? També en som responsables. I a més a més, una fotografia només és un petit, minúscul, microscòpic tros del nostre món , del planeta, de l'univers. Tu només veus AQUELL tros. Què hi ha més enllà dels marges de la fotografia? Tot això resta al nostre càrrec, a càrrec d'aquell que mira la fotografia! Fins i tot et pots imaginar què fan, què pensen els personatges de la foto!

I de la pregunta "Què hi ha més enllà dels marges de la foto?" va sorgir "Què hi ha darrera la càmara? Qui és el fotògraf, què pensa el fotògraf?"

I aquí, doncs, teniu el meu blog.