tal vez su luz que vuelve y vuelve sea la última certeza que me queda



dijous, 6 de desembre del 2007

Avui l'ha màquina s'ha espatllat...


Avui la màquina s'ha espatllat. Se m'ha caigut el món a sobre. La meva càmara! Com pot ser? La meva Nikon, el meu tresor, el meu somni! Sembla mentida la quantitat de... d'influència que pot tenir aquest aparell. No me'n desprenc mai. És una extensió de les meves mans. Té un tacte especial, metàl·lic, sí, però suau, dolç. És el meu tacte, com el tacte de la meva pell, o el tacte de l'aigua, és un tacte que estimo.
M'he passat tot el dia tancat a l'habitació. Com un familiar d'algú que està en coma, nerviós, impotent, mirant la càmara una altra vegada. La vaig comprar amb els meus propis diners! Va ser un amor a primera vista. No podia ser que ara es morís, així com així. Després he decidit fer el paper de cirurgià. He desmuntat l'aparell tres vegades i l'he tornat a muntar unes altres tres, he tocat tots els cables, tots els connectors, l'objectiu, tot! Però no funciona. Era com si ja escoltés el xiulet aquell llarg, interminable, també impertinent, que indica que el cor no batega.
Ara estic mirant per la finestra de la meva habitació, amb la càmara a les mans. Amb el seu tacte. Com un autòmat me l'acosto a l'ull. Sí, sé que somnio, però només ho vull provar, un últim cop, una última esperança. Premo el botó i la màquina respon. Respon! He fotografiat el mur del davant, però és igual, funciona! Un "pip" salvador interromp el llarg xiulet.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Bevinguda al gremi dels blocaires. Sabies que "tramuntana" va ser el meu pseudònim en una època? No sabria precisar quina, però me'n recordo. Per això, en veure que ara és el teu, he somrigut.

Veig que la teva càmara és com la meva ploma. Jo vaig aprendre a estimar el tacte de la fusta treballant en el taller d'un luthier. Després, els meus pares em van regalar una ploma amb mànec de banús, i vaig estimar doblement escriure amb ella. Després es va fer malbé la rosca del caputxó i la vaig haver d'enviar a la Faber-Castell. Estic pendent de que m'avisin per recuperar-la. "I mentrestant què?" em vaig dir, palplantada davant del taulell de la botiga, mentre em sentia demanar quines estilogràfiques tenien (no estava disposada a deixar d'esciure amb estilogràfica durant un mes).

CAP, absolutament cap de les estilogràfiques que m'ensenyaven era del meu gust. El tacte del plàstic era inadmissible pels meus dits. El metall era fred. Els preus s'anaven enfilant. Llavors vaig demanar per les plomes de la mateixa col·lecció que la meva, que són totes amb mànec de fusta. N'hi havia dos models, la grossa i voluptuosa (que jo ja tenia) i la prima i senzilla. Hi havia diverses fustes... vaig agafar la de fusta roja.

Diguem-ne que vaig pagar una suma considerable, però me la vaig regalar. Arrel d'una història que feia poc m'havia passat (començat, de fet), que no ve al cas, vaig preguntar si tenien tinta del meu color favorit, el violeta.

En tenien.

Des de llavors, l'estilogràfica que tinc ara ha escrit amb tinta violeta. I la duc sempre a sobre, la faig servir per escriure fins i tot al bus, en aquells moments en què de sobte tinc una sensació molt curiosa, com una premonició, dels versos que després, malgrat els sotracs del vehicle, dibuixaré suaument en qualsevol paper que hagi trobat.

M'alegro que hagi estat un coma curt, el de la teva càmara. Per cert, no et creuràs què m'acaba de passar. Resulta que no estic segura de si s'escriu "càmara" o "càmera". He buscat al diccionari (que reconec que és del 1985) i resulta que el terme correcte (almenys al 1985) és "cambra" fotogràfica... no m'ho puc creure.
Pren-te aquest comentari llarg com un fragment de carta... electrònica.

Salutacions efusives.

El drac

Anònim ha dit...

Reconec que és un comentari molt llarg...! Però em passa sovint... per exemple, el comentari d'antropologia que fa poc vaig entregar... havia de ser "breu" (unes 2 pàgines) però no me'n vaig assabentar...

I el meu en tenia 6...

Però el professor em va dir "tu tranquil·la, envia'm-ho tot!!". Així que ja veus. El triple de pàgines que la gent normal.

Sóc un "bitxo raro"...

...que bé. xD

Anònim ha dit...

Oh, "flipo mandarines" és una expressió mítica de la professora de física que vaig tenir a primer de batxillerat.

Era boníssima. Imagina una dona gran, una gata vella de l'ensenyament, aqui era impossible de prendre el pèl i a qui al final tota la classe va acabar estimant. Imagina-la explicant a la pissarra, mantenint a tothom callat per la seva simple presència, comentant l'últim examen que hem fet i dient: "jo flipo madarines!"...

Boníssima.

Bon viatge.

Anònim ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.