L’ascensor baixava. Baixava, baixava fins les entranyes de la terra. Fins la mina. I jo només volia mirar el cel. Un cel que s’anava fent petit a mesura que l’ascensor baixava. I baixava, baixava.
El pare estava a l’hospital. És el cap de la mina. I l’únic que s’ha endut d’ella és una taca del tamany d’una poma als pulmons. No tenim diners. Algú ha de treballar. I aquest algú sóc jo. A la mina. Amb una mica de sort, d’aquí uns anys també estaré jo a l’hospital. El meu germà gran està a punt de guanyar una beca per ser bon jugador de rugdby. No pot deixar-ho ara. No pot. Jo no sóc bon esportista. Mai ho seré. Tampoc mai no seré el fill perfecte. El fill perfecte és ell. Ell, el gran. Ell, el responsable. Ell, el que no perd el temps construint coets i somniant amb el cel. I jo, a la mina. Quan l’únic que vull és anar al cel. I si em presentés al concurs? Un dia m’ho vaig preguntar. I mostrar el coet que va arribar a 62 metres d’alçada. I el que va incendiar el bosc. Per què no guanyar-lo i que em donessin una beca? I marxar fora d’aquest poble de mala mort on tots els nois tenen ficat al cap que seran miners? I que mai no veuran ni el mar, ni el cel, ni les muntanyes? Per què són tan conformistes?
Però el pare està a l’hospital. I tot s’ha quedat en somnis. Desitjos. Que em cremen. Ningú ha cregut en mi. Tothom em veu destinat a succeir el meu pare. Amb taca al pulmó inclosa. Carbó, carbó, carbó. I jo, estrelles, estrelles, estrelles.
- Encén el llum, imbècil.
Qui és l’imbècil? Jo o el que va intentar imitar els estels amb aquestes llumetes del casc?
4 comentaris:
Si poguessim tirar amunt en comptes d'excavar avall tot seria més facil, més lliure...
llumetes llumetes, les del cel
fosc sota terra.
Això em sona. Diguéssim que comprenc molt bé la situació. Només cal veure l'entrada que acabo de publicar. A mi qui m'ha ficat a treballar a la mina? Potser jo mateixa. Així d'imbècils podem arribar a ser les persones.
Aquesta frase de mai no veurà el mar, el cel, etc. m'ha fet pensar en alguna cosa que he llegit i que em va agradar, però no recordo quina era...
Tots treballem en una mina, i tots hem après a mirar els estels. Cadascun de nosaltres ho fa d'una manera diferent, més o menys íntima, més o menys innocent, però tots entenem aquest noi dels coets.
Si tots puguéssim pujar en un coet que ens portés al planeta dels nostres somnis més sincers, l'univers seria una bonica explosió de llum.
;), continuo fent la maleta!
Publica un comentari a l'entrada