T'estim i prou

Rellegeixo les pàgines, una i altra vegada. Les acaricio, amb la mirada i amb les mans. Com si acariciés la teva ànima, la que es descobreix rere els mots que un dia vas escriure. Perquè els sentiments canvien, però l’ànima no. I m’estimo la teva ànima.

Començo a escriure però ni tan sols sé què dimonis vull dir. Tinc tantes ganes d’omplir-te! Omplir-te d’amor, de felicitat, tantes ganes de que una llàgrima d’alegria, d’amistat, rodoli per la teva galta fins als teus llavis... Aquests llavis que m’han dit tantes coses boniques, que m’han somrigut...

Sigues feliç! Sigues feliç, sisplau, fes-ho per tots aquells que t’estimen. Que si tu ets feliç, un trocet de la meva ànima també ho serà.

I plora. Plora sempre que ho necessitis.

I crida.

I riu.

I fes tot allò que desitges fer.

Hi ha tantes menes d’amor... Amor passional, amor confús... I el teu, amor simple. Senzill. Com explicar-ho? Estar al teu costat és fondre les preocupacions dins el mar dels teus ulls. T’estimo, com a amiga i companya de viatge, t’estimo i prou, sense complicacions, t’estimo amb un amor clar com l’aigua, l’aigua d’un riuet que vessa al mar. T’estimo, molt però no massa, no es pot estimar massa. T’estimo, amb l’amor de l’horitzó, que mai s’acaba.

T’estimo, què més cal dir?

Cada volta que et veig m’abraces T’abraço. Ens abracem. Com si volguéssim difuminar els límits del nostre cos. M’abraces, amb els braços al voltant del meu coll i repenjada en mi, somrient. T’abraço, amb els braços al voltant de la teva cintura, i et premo fort contra mi, i tanco els ulls pensant que... No, pensant no, no penso res, només sento, sento una felicitat indescriptible aquí dins. Llavors ens separem el just per mirar-nos. I bolquem tot el nostre afecte de mirada a mirada, i somriem.

Somriem perquè t’estimo. I perquè m’estimes. Què més bonic que això? Res. N’estic convençuda.

No sé si hauré aconseguit transmetre tot el que sento vers tu en aquest full. Ho he intentat. Si no, no has de fer res més que mirar-me als ulls, i llegiràs el meu amor en paraules no escrites, d’un llenguatge llunyà i únic.

T’estim, i prou.

Ho sé, avui la foto no és una gran cosa, però no en trobo cap més adequada. Que avui és per l'Estel, sens dubte.