"Se me fue la euforia de las manos", llegeixo*. I me'n adono de que realment és el que m'ha passat. Se m'ha escolat entre els dits, se l'ha endut una ràfega de vent, se l'ha emportat el mar. Veig la teva moto aparcada, com sempre, davant l'edifici. La mateixa moto, el mateix edifici... El mateix instant, dia rere dia, quan torno cap a casa i em trobo amb la mateixa moto, el mateix edifici... "Y se me fue la euforia de las manos". I se m'envà. La mateixa sensació de fred, cada dia, quan em trobo amb la mateixa moto, el mateix edifici... Em buiden de cop per dins, em cauen els sentiments als peus cada cop que em trobo amb la mateixa moto, el mateix edifici...
Un petó. Un petó, i prou. Res més. I després vas desaparèixer. "Me'n vaig de viatge"-trist? hipòcrita!-. "Quan tornaràs?"-ansiosa-. "Aviat, amor meu, aviat"-cansat-.
Un dia.
Una setmana.
Un mes.
No va arribar a un any.
"Aviat, amor meu, aviat". Després de tres mesos, dues setmanes i quatre dies, vaig veure la teva moto. Aparcada davant d'un edifici. Aquell edifici. Si hagués sigut un altre, m'hauria esperat impacient a que tornessis per fer-te una sorpresa. Però era aquell edifici. Per què precisament aquell? Per què no m'havies avisat que tornaves? Per què havies trigat tant?
"Aviat, amor meu, aviat".
Per què?
Estava més clar que l'aigua. Però no volia entendre la resposta. I n'hi havia, sí senyor, n'hi havia una, de ben clara a més a més. Però no vaig voler-la entendre. Mentida, entendre sí... No la vaig voler escoltar. Perquè en el fons, ja sabia la resposta... Des de feia temps.
I per què, si sé, vinc cada dia a veure la mateixa moto, el mateix edifici? En realitat només vinc a fer això, veure-la, acariciar-la amb la mirada, i desitjar inútilment trobar-te algun dia, i que et quedis mirant-me, mirant aquesta nena vestida amb un uniforme d'escola que un dia vas estimar. Vas estimar-me algun dia? Ja no estic segura de res.
Vinc, cada dia, i veig la mateixa moto i el mateix edifici, ho veig però no ho miro, i busco -de segur que desesperadament- la teva mirada.
Vinc, cada dia a veure la mateixa moto, el mateix edifici, pel simple plaer de trobar-me amb alguna cosa teva. Encara que sé que no faig més que fer-me mal. Però em perdono, una i altre vegada. "Un dia més", penso.
"Aviat, amor meu, aviat".
T'odio.
T'estimo.
*de www.fotolog.com/tomandocafe, 3-12-07
Un petó. Un petó, i prou. Res més. I després vas desaparèixer. "Me'n vaig de viatge"-trist? hipòcrita!-. "Quan tornaràs?"-ansiosa-. "Aviat, amor meu, aviat"-cansat-.
Un dia.
Una setmana.
Un mes.
No va arribar a un any.
"Aviat, amor meu, aviat". Després de tres mesos, dues setmanes i quatre dies, vaig veure la teva moto. Aparcada davant d'un edifici. Aquell edifici. Si hagués sigut un altre, m'hauria esperat impacient a que tornessis per fer-te una sorpresa. Però era aquell edifici. Per què precisament aquell? Per què no m'havies avisat que tornaves? Per què havies trigat tant?
"Aviat, amor meu, aviat".
Per què?
Estava més clar que l'aigua. Però no volia entendre la resposta. I n'hi havia, sí senyor, n'hi havia una, de ben clara a més a més. Però no vaig voler-la entendre. Mentida, entendre sí... No la vaig voler escoltar. Perquè en el fons, ja sabia la resposta... Des de feia temps.
I per què, si sé, vinc cada dia a veure la mateixa moto, el mateix edifici? En realitat només vinc a fer això, veure-la, acariciar-la amb la mirada, i desitjar inútilment trobar-te algun dia, i que et quedis mirant-me, mirant aquesta nena vestida amb un uniforme d'escola que un dia vas estimar. Vas estimar-me algun dia? Ja no estic segura de res.
Vinc, cada dia, i veig la mateixa moto i el mateix edifici, ho veig però no ho miro, i busco -de segur que desesperadament- la teva mirada.
Vinc, cada dia a veure la mateixa moto, el mateix edifici, pel simple plaer de trobar-me amb alguna cosa teva. Encara que sé que no faig més que fer-me mal. Però em perdono, una i altre vegada. "Un dia més", penso.
"Aviat, amor meu, aviat".
T'odio.
T'estimo.
*de www.fotolog.com/tomandocafe, 3-12-07
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada