És quan els matins
no s'han tenyit encara
de la llum de cap dia
que enyor tot el que hi ha al món.
Però sobretot enyor la teva mirada
i el teu
"déjate llevar".
I enyor un sentiment,
enyor tot, amor meu,
enyor saber.
I és quna les tardes destil·len
els matins tenyits de tot
que t'enyor amb més força.
I és quna les nits amaguen l'albada
que recullo les gotes de records
en un pot
que d'altres en diuen cor,
i simplement somnio
que mai et vaig conèixer.
però més que somni és malson,
malson dolç i àcid de poma,
i decideixo llevar-me.
I esperar un altre matí
Que no s'hagi tenyit encara
per poder-hi dibuixar
El que (potser mai) arribarà.
I els cercles es tanquen.
7 comentaris:
Si una altra nota resol a tònica la sensible no cal que hi resolgui? Vaja, ara sóc jo la que no entén. (Ja pot ser). La meva professora era de l'escola estricta, hehe. Mai de la vida ens va dir que no calia que la sensible resolgués a tònica fins a cinquè (amb les progressions) i sisè (amb les transformacions d'acords). Sempre ens va obligar a resoldre a la sensible. "Primer domineu les normes a la perfecció! Llavors us podré anar donant més llibertat." Solia comparar la composició d'un coral amb l'elaboració d'una escudella i les modulacions amb visites pel veïnat. Una gran dona.
Possiblement no ho expliqui bé, però sempre pots preguntar al teu professor i comprovar que em faig vella i ja no recordo bé les coses. Hehe.
En la transformació d'un acord simplement partíem d'un acord i l'eixamplàvem o bé l'estrenyíem. En els exercicis, ens posaven la veu superior i la inferior cada vegada més juntes o més separades, de manera que semblaven (eren) embuts musicals en què els acords havien de tenir un sentit (havies d'argumentar totes les notes) fins que s'arribava a un unisò o bé a la màxima obertura.
Era un autèntic trencaclosques, perquè havies de canviar de tonalitat a cada acord, gairebé, i que totes aquelles modulacions tinguessin sentit. Però podies posar les veus que volguessis, mentre estiguessin entre les dues notes marcades.
Me'n torno al treball... quin fàstic és obligar-se a fer un treball que no es vol fer i retenir l'impuls d'escriure... (a veure quan aguanto...). No m'havia passat mai, i és molt desagradable, perquè llavors el treball costa de sortir, queda malament i a sobre tardes tres vegades més temps a acabar-lo. Resultat: treball mediocre i sense haver pogut escriure.
No és just.
No.
Me'n vaig a dinar.
:S
Que jo sàpiga (i he fet molta menys harmonia que l'Anna), la sensible resol obligatòriament a tònica i les excepcions són molt precises (resolució V+6 - I6, per exemple). És innegable que en el marc d'una composició (no d'un exercici d'harmonia) l'última paraula la té l'autor i, en cas, efectivament, que la veu superior faci sentir la tònica, la sensible pot baixar a la 5a de l'acord de tònica. És el cas d'una gran part dels corals de Bach, per exemple. És una qüestió que depèn exclusivament de la rigidesa dels professors d'harmonia. El fet d'obligar la sensible a anar a tònica serveix - com els exercicis embut de l'Anna - per fer treballar el cervell. Fora del marc d'un exercici, si el moviment descendent de la sensible està ben justificat (i el fet que se senti la tònica a la veu superior és una bona justificació), no veig cap problema en fer-lo.
És la meva modesta opinió. En prohibeixo la lectura als professors d'harmonia... ;)
Bon dia!
I tant, que el vaig rebre! Em sona que t'ho vaig agrair al Fotolog, però potser no me'n vaig acabar de sortir... estic a punt d'acabar-lo. Ahir va sortir a les notícies. M'agrada l'estil de Zusak. Poesia i prosa mesclades. I somnis amb crua realitat.
I a més, l'època nazi... el jueu... últimament la meva vida s'està convertint en un seguit de casualitats impossibles que, amb el temps, es van relacionant entre si de manera increïble. Potser en realitat viure és això. I en aquest cas, he de reconèixer que qualsevol vida (la meva inclosa) pot ser interessant. Plena de coses que, per improbables, ningú s'esperaria.
Bé, per mi millor... malgrat que no tot és bo.
Sr.Drac
P.S. Fa gràcia, això de la "comprovació de paraules". Des de quan "rmpqaf" és una paraula?
Caram! Espero que hagi anat molt bé. Saps una cosa? Al final m'he atrevit a comprar "La lladre de llibres" per regalar-lo. Dos exemplars. Un per en Max (és casualitat que en oan-Carles escollís aquest nick?). Un altre, per a un jueu. Pensava que l'Estel ja el tenia; si hagués sabut que no, també n'hi hauria comprat un. És un llibre especial. Gràcies de nou per regalar-me'l.
En Joan-Carles. On deu haver anat la "J"?
xD
He, he. La teoria era meva, però m'alegra comprovar un cop més que és compartida per altres éssers humans.
És un consol, sí.
Vaig dir això a la Neus perquè de moment la meva intuïció no ha fallat mai en aquestes coses... (modèstia a part... hehehe). He viscut poc temps, però. Doneu-me uns anys més i ja podré dir que he fallat a l'hora de "clissar" a una persona.
"Què és Roma?", en el sentit que tu li dónes, és una pregunta tan bonica que cap resposta la pot superar.
;)
Publica un comentari a l'entrada