Por de parlar, de dir alguna cosa que no et pugui agradar...
S'ha acabat. Jo sóc jo, i jo no és nigú més que jo, i tu no ets qui per fer-me ser un altre, que jo sóc jo i tu ets tu. Encara que t'estimo molt, moltíssim.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Tots aquells a qui estimem ens fan un altre.
De fet, sempre som un altre. Mai som els mateixos. Però tampoc deixem de ser nosaltres.
Jo he tardat els meus anys a comprendre això. I és curiós, perquè acceptar que aquells que t'importen et canvien et fa sentir molt més segur de qui ets. Almenys en el meu cas... aquella que jo sóc és qui és, en part, per estimar aquells que ha estimat o estima. Aquella que sóc també s'ha fet a si mateixa, en part, i també en part ha permès que la vida la fes.
Ara bé. Aquella que sóc sap qui és (més o menys) i qui vol ser, i es nega a ser qui algú altre voldria que fos. Però deixa que la vida, amb tot el que això comporta, l'impregni i la canviï. Es deixa influir. És l'única manera que té de créixer i madurar. De vegades s'equivoca i es clava unes patacades que... de vegades no. Deixar-se impressionar, xopar, i en certa manera canviar és l'única manera que té de ser persona.
Quan pugui et responc aquelles preguntes... és que són respostes llargues i potser poc clares, però és un tema que ja tinc reflexionat, així que vejam si m'hi poso!
;)
Ah, sí... a veure... jo crec que no s'ha de tenir por de parlar.
He viscut en la meva pell, força vegades, com de difícil és tenir el coratge de dir la veritat a la cara, cosa que, en el fons, és simplement confiar en l'altre. Però és tan difícil confiar! Almenys en el meu cas! Hi ha hagut vegades que he acabat veient (potser) que no va valdre la pena confiar. Però en el fons del meu cor sé que, malgrat tot, sí que la va valdre.
Mira als ulls sense temença i parla! Que tu ets la tramuntana, que a tu res et pot tombar!
Publica un comentari a l'entrada