tal vez su luz que vuelve y vuelve sea la última certeza que me queda



dimarts, 15 de juliol del 2008

Lloviendo


El mundo se llueve y yo estoy aquí esperando que alguien llueva por mí.



[¿Quién quiere que le inunde?]



































[En realidad mi agua podría llenar una piscina suficientemente grande como para que toda la gente que se deshidrató por mí (más gente de la que me puedo imaginar) se bañe en ella.]

3 comentaris:

Tramuntana ha dit...

Foto: Francesc Català-Roca

Tramuntana ha dit...

Preciosa, per cert. Fixeu-vos en la verticalitat de la foto, els arbres, els homes, les torres, i en les línies horitzontals del terra que trenquen. També fixeu-vos en la proporció de la foto, torre gran/torre petita i els tres homes. Però com a pràcticament tota foto de Català-Roca, fixeu-vos en el detall: els dos primers homes són pràcticament iguals, paraigües al mateix cantó, mateix peu adelantat, només canvia el color de la gabardina. En canvi, l'últim, marca la diferència: peu canviat i SENSE PARAIGÜES.


(Jo podria ser aquell home...)

Natalia ha dit...

què passa Mar?

saps que ets forta, i que estem tots aqui, sense voler banyar-nos, simplement escoltar-te :)

un petó