Els papers em cremaven a les Mans.
Ara el foc crema els papers.
Ja ningú llegirà les paraules. Només jo les duré al meu cor, perquè aquell que els va escriure ja és mort.
Va morir abans-d'ahir. I avui he rebut la seva carta. Les seves darreres frases.
I al confessió més terrible que hagi sentit mai.
Enteneu-me, jo sóc un home de Déu que regeixo una modesta església. Els pocs que vénen a confessarse, confessen petits pecats sense importància que s'arreglen amb vint Ave maries i trenta Pares Nostres. Però això...
Tinc por.
Per això he cremat la carta. Per por. Espero que nigú em jutgi... Ho he fet per tothom, per impedir que algú llegeixi aquests mots tan... Terribles. I per mi, perquè no ho soportaria.
Sí, ara ningú podrà llegir que vaig pecar d'adulteri... i d'assassinat.
3 comentaris:
¿?
Potser és que el meu cervell ja no carbura, però ¿un mossèn pot pecar d'adulteri? Si no es poden casar... com a molt pecaran de luxúria... no?
Ara que... si és un capellà ortodox, llavors sí que poden casar-se (i per tant cometre adulteri). Ara bé, no tinc molt clar si els ortodoxos es confessen. Diria que sí...
D'assassinat, luxúria i mentida sí que poden pecar. Com fra Garí. Coneixes la llegenda? Terrible, no trobes? Però al final Déu el va perdonar. (I la Mare de Déu va ressuscitar a la noia. Veus que bé?)
Salutacions
Potser és que no he captat el conte... també podria ser.
escapar-se de la veritat és sempre el recurs més facil.
fugir
fugir
fugir
cremar
desaparèixer
però tot i així som tan terriblement fràgils que no podem viure sense compartir la veritat per més secreta que sigui ...
(no sé si és bo o dolent)
un petó
Publica un comentari a l'entrada