Sí, m'han deixat portar la càmara fotogràfica a l'escola. Ara sóc al pati, l'ull enganxat al forat, el dit tens sobre el botó, esperant el moviment i així copsar el moment just. Cada dia hi baixo, al pati. Generalment em sec al banc i miro com els meus companys juguen a bàsquet. Sempre m'ha sorprès la quantitat de somnis que hi veig. I això és el que realment intento reflectir... Aquests somnis, aquesta il·lusió. La Míriam de gran vol ser jugadora de bàsquet. La Míriam ara mateix està amb la pilota a les mans, i s'acosta. La Míriam és una bona jugadora de bàsquet, és desperta i no pot evitar moure's. La Míriam és forta, físicament i mentalment. La Míriam es distreu amb facilitat. Sovint penso que bona sort ha tingut en néixer ara, no fa uns segles o fa tan sols cent anys, quan l'únic que podria haver fet hagués sigut casar-se i tenir fills i contenir tota la energia que brolla de dins seu. I la Míriam s'acosta. Corre, bota la pilota, els ulls esbatanats, la boca entreoberta i la llengua treient el cap per la comisura dreta dels llavis. Salta, la pilota rebota al taulell. El meu dit es dispara, i la màquina fa un sorollet que indica que funciona. La pilota ha entrat, i la Míriam ja corre per recuperar-la un altre cop mentre crida:
-Què bona!!
2 comentaris:
benvinguda a la blogosfera amb una felicitació pels primers articles!
molt bé,esperem el que vindrá
Publica un comentari a l'entrada