tal vez su luz que vuelve y vuelve sea la última certeza que me queda



dimecres, 12 de desembre del 2007

Marxem


I mentre marxes, una melodia insistent va apareixent al meu cap, va prenent forma, apareixen uns mots solts, després unes frases, finalment una lletra.

Em rendeixo, finalment, i premo el botó. Ara has amrxat per smepre, i jo també. No sé si penedir-me'n, però està fet. Marxem. Biele, amor.


Corren pels carrers

Les paraules que ja no direm,
Gotes de pluja
Que et regalimen dels cabells.
Volen pel cel

Els ocells que ja no veurem,
Sense rumb definit,
A la caça del nostre estel,

Que vam deixar, amagat,
Sota la pila de records,
De cançons,
De guitarres tenyides de sol,
Que envejós,
Trenca la última nit de tots dos...

Neden dins del mar
Les nostres notes que vam ofegar,
Amb les mans
I amb les llàgrimes que mai s’assecaran.
Els darrers acords
De la cançó més bonica del món
Es desfilen entre els núvols
Que ens miren, desafiants.
Preguntant, burletes:

“Per què?”
I jo no sé la resposta
De res,
La busco dins els teus ulls
De gel,
Que em tornen la meva imatge
Negada
De llàgrimes...

El temps passa
I nosaltres passem amb el temps,
Endormiscats,
Sense saber ben bé on anem.
Espurnes de valor
Volen des de dins del nostre cor,
Empenyent un adéu
Lluitant contra corrent,

Però tu t’en vas,
Cap un futur que no coneixeré,
I jo també,
Marxo pel mateix carrer.
El regust amarg
D’un crit que pugna per sortir
Enterboleix
El tros de camí...
Al teu costat...


“Per què?”
I jo no sé la resposta
De res,
La busco dins els teus ulls
De gel,
Que em tornen la meva imatge
Negada
De llàgrimes...

Adéu,
Ho hem dit amb pena però
Fermament.
Amb tots els nostres records a
Flor de pell
Com una realitat feta somni
Marxem,

Marxem.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Ah. M'alegro d'haver-te ensenyat una paraula nova :), :).

"Biele" significa no veure a l'altra persona mai més. Però són necessaris, aquests adéus, almenys així ho penso jo. Hi ha gent que és incapaç de fer-ho... potser no necessiten fer-ho... potser també és una mostra de coratge continuar veient a aquella persona i haver-la d'ignorar, o el que és pitjor, tractar amb normalitat (o és massoquisme...?).

No ho sé...

Sigui com sigui, tal com deia Rilke, "així vivim nosaltres, sempre acomiadant-nos" (ho deia en alguna Elegia del Duino)...

Avui estic de pèssim humor perquè ahir em va caure l'estilogràfica nova (aquella de l'elogi a l'estilogràfica) i es va torçat la punta. El món no és gens just.

Anònim ha dit...

Em va caure la ploma de les cadires-taula plegable inútils a les rajoles DE MARBRE de l'estúpid mòdul prefabricat que fem servir com a facultat.

Anònim ha dit...

Eps. M'he adonat que vaig llegir malament la teva pregunta. He contestat al mei bloc però també contesto aquí.

Si expliques bé Nietzsche t'arrisques a que et facin fora perquè les idees de Nietzsche eren... es pot dir que anaven en contra dels drets humans. Era elitista. Quan l'estudiïs (et recomano, fins i tot suplico, que no llegeixis res seu fins que te l'hagis estudiat a l'institut) ja veuràs a grans trets quines eren.

Algú que expliqui bé Nietzsche és un instigador contra els drets humans. T'asseguro que el farien fora. Ja et dic, però, que no el farien fora de la Facultat de Filosofia (suposo!).

Anònim ha dit...

Vaja...

Jo també m'he fet aquesta pregunta tantes vegades...

Però et diré una cosa...

Arriba un dia en què abandones la costum de preguntar-t'ho. Un dia en què t'adones que estàs orgullosa de ser "diferent"!

Primer conèixer-te ("no tenir por de baixar als teus propis inferns"), segon canviar el que no t'agradi, tercer acceptar el que no pots canviar.

Potser és un procés que dura tota la vida. Potser hi ha gent que no arriba ni al primer estadi. Potser hi ha gent que en té prou mirant la tele i no necessita mirar al seu interior. Normalment sóc optimista en aquest sentit, però avui no (i tinc raons justificades per pensar el que ara et diré):

estem envoltats de persones superficials, incapaces, estúpides, crèdules, egoistes, mal educades, inútils i amargades. I tot això, ho són perquè ho han escollit.

I recordo les vegades de "Ningú m'entén! Ningú! Ningú!" i aquella mena de consciència que fa que, a poc a poc, acceptis tal cosa. I bé, com ja has tingut sort de comprovar (amb l'Estel, per exemple), hi ha persones que no són així. Per a mi, és un plaer haver trobat els pocs (però inesgotables!) esperits afins que he conegut. Tu estàs entre ells, és clar.

Jo potser, en un futur, seré una amargada (veient com va el món...), però com a mínim ho seré amb coneixement. Ha!

Una abraçada. Nanit.