Que l’horitzó ens estira.

I és tan difícil quan les coses no et vénen fàcils... Pot sonar molt banal, però és tan, tan difícil...

Perquè t'hi esforces, t'hi aboques, i llavors caus, però penses que serà l'única vegada, i et tornes a aixecar i tornes a començar, però la vida pensa que estàs massa tranquil, i altre vegada ensopegues i caus, però t'aixeques igualment, i tornes a caminar, però de cop, per sorpresa, et trobes el terra a dos pams i ja no pots evitar la caiguda, i llavors et preguntes quant durarà això, si va per llarg, perquè et comences a mosquejar, i crides, crides molt, i dius que no és just, reivindiques i t'enfades, però mira, en el fons, en el fons saps que t'ha tocat a tu i que t'estàs comportant com un nen malcriat, per això tornes, ja cansat, ja esgotat, però tornes perquè no tens res a perdre, i tampoc res a fer, i ja tems la pròxima caiguda, però mira, vés per on no caus i segueixes endavant, endavant sense parar, i t'emociones tant, tan, que comences a córrer, i pam, llavors tornes, tornes altre vegada, però saps que no hi ha treva en un combat tan desigual, així que t'aixeques jurant-te que serà el darrer cop, i ara les forces et vénen de la ràbia i el dolor, perquè ja no pots més, i mira, justament les forces et vénen d'aquest cansament que t'envaeix, i d'aquestes punxades de tant, tant al fons, i t’aixeques decidit i camines ràpid, amb la vista fixa en un punt d’un horitzó que s’allunya cada vegada que fas un pas, però ja t’és igual, a tu el que t’importa és caminar, i camines, oi tan que camines, camines molt, lluny, i més, i encara més, i penses que ja no pot ser, que ja no pots ensopegar un altre cop, que t’has caigut tantes vegades ja, que estàs tan cansat, que creus que no hi ha ningú tan cruel com per fer-te caure, però vés per on, algú va posar un dia una pedra just on tu poses el peu, i quasi sense adonar-te estàs estirat al terra, maleint la persona que va posar aquella pedra allà, i et treus els culpes de sobre, perquè en realitat saps que has caigut perquè no estaves suficientment atent, així que aquesta vegada maleint-te a tu mateixa mires al cel i et tornes a aixecar, pel cel, penses, pel mar, penses, m’aixecaré pel món, encara que saps que no s’ho mereix, però t’aixeques, i creus saber que la clau de no ensopegar és

caminar

lentament,

sense

pressa,

mirant

al teu

voltant,

somrient,

i vivint

una mica,

que no

ho fas

des de

la

primera

caiguda.

Perquè ja saps que les caigudes t’ho posen difícil, i que és per això que les necessitem, i que l’horitzó no s’allunya per molestar-nos, sinó per marcar-nos nous objectius i fer-nos avançar. Que l’horitzó ens estira.