Des de la foscor

Saps, a vegades penso que quan estàs més bella és quan el sol de tarda t'il·lumina, amb els cabells despentinats, en plena activitat, amb el teu somriure, innocent, sense saber que jo estic aquí amagat, acariciant amb la ment el teu, cos, respirant la teva olor cada vegada que el vent me la porta. Sé que avui has anat al gimnàs i que esàs contenta perquè has superat el teu record de flexions, sé que saps que és una tonteria sentir-se orgullosa per això, però que t'hi sents igualment. Et conec millor que ningú. I no sé per què t'estimo, no tinc cap raó aparent, i no sé per què no t'envio a la merda i visc la vida com mereixo, a la llum .L'únic que sé és que ara la llum t'il·lumina a tu, i que estàs més bella que mai. Potser algun dia tindré el valor suficient per apropar-me i dir-te que t'estimo, i llavors potser em contestaràs que m'has estat esperant durant tot aqeust temps, i llavors potser... Potser. Tot són somnis. En realitat sé que mai tindré el valor suficient per dir-t'ho i per afronar la teva negativa.

Però jo sóc feliç somniant i fent-te feliç des de la foscor. Perquè mai t'has preguntat qui t'envia aquell detallet cada Nadal ? Mai t'has preguntat qui t'escriu un e-mail el dia del teu aniversari? Mai t'has preguntat qui diexa un comentari anònim al teu fotolog dient-te amb el cor a la mà que t'estima? Sí, segur que sí, però jo m'ocuparé que no te'n assabentis mai.