Ara és quan penses: caram, jo he sortit d'allà, d'allà al fons. Penses en aquell allà tan lluny, i t'adones que has vingut caminant.
Sí, notes el cansament, unes agulletes a les cames cada vegada que pujes una mica més. Una mica més, poc a poc, et vas acostant al cim. És un treball dur, però disfrutes tant... Disfrutes amb l'entorn, la muntanya que t'acull, amb la companyia si en tens o amb la solitud, amb la sensació de frescor, amb la proximitat del cim, i notes que només falta una mica més per arribar-hi, els darrers esforços. Hi aboques tota la teva voluntat, estàs pendent de les teves cames i dels múculs que es tensen una i altra vegada sota la teva pell, dels peus que trepitgen la terra i t'alcen cada vegada més a prop del cim... Més a prop del cel. Al cap només tens dues paraules, "una mica més", que són les que et fan tirar endavant. Saber que està tan a prop, saber que quasi el pots tocar amb les mans... I sobretot sabr que tu, i només tu, ho estàs aconseguint.
Sí, notes el cansament, unes agulletes a les cames cada vegada que pujes una mica més. Una mica més, poc a poc, et vas acostant al cim. És un treball dur, però disfrutes tant... Disfrutes amb l'entorn, la muntanya que t'acull, amb la companyia si en tens o amb la solitud, amb la sensació de frescor, amb la proximitat del cim, i notes que només falta una mica més per arribar-hi, els darrers esforços. Hi aboques tota la teva voluntat, estàs pendent de les teves cames i dels múculs que es tensen una i altra vegada sota la teva pell, dels peus que trepitgen la terra i t'alcen cada vegada més a prop del cim... Més a prop del cel. Al cap només tens dues paraules, "una mica més", que són les que et fan tirar endavant. Saber que està tan a prop, saber que quasi el pots tocar amb les mans... I sobretot sabr que tu, i només tu, ho estàs aconseguint.
Una
mica
més
...
I ja.
Ja està. Ets a dalt. A dalt de tot. No hi ha excuses, ho has conseguit. Llavors se't tira a sobre tot el cansament ignorat durant la pujada. Però tan és, perquè tu ho has aconseguit. T'estires sobre el terra. Tens la sensació d'oferir-te al cel. Està tan a prop... Sembla que estirant els braços el puguis abraçar.
la respiració torna a ser regular, el rubor del cansament ja t'ha desaparegut de les galtes. T'aixeques, i les cames esgotades es fan sentir, rebels. Però tu t'aixeques, perquè si has conseguit arribar fins a dalt, què més importa? T'aixeques i ho veus tot... Als teus peus. És un dia clar, i veus fins tan lluny... Tan lluny que has sortit... I tan lluny on has arribat...
I llavors se't buida el cap, exepte una paraula. Gràcies.
Gràcies a qui, a què? Tan fa, però gràcies. Gràcies a Déu, si cal i si n'hi ha, gràcies a... al món, a tothom, gràceis a la sort, o gràcies al destí, vés a saber. Només gràcies, un gràcies que se t'escola entre els llavis, un sospir, però un gràcies. Fins i tot un gràcies a tu mateix. Gràcies per haver pogut arribar fins aquí, gràcies per poder estar veient tot això ara, gràcies per existir, tan se val...
Gràcies.
Foto: Mar Romero-La Vall dels Somnis
3 comentaris:
Sí.
Com més alt i difícil el cim, més endorfines.
;)
No t'ho puc explicar amb exactitud perquè no domino el tema, però crec que es podria afirmar que els endorfines són les hormones del "benestar" o, si vols, la "felicitat". El cos les segrega com a resultat d'una activitat esportiva de resistència (com pujar un cim), d'una sessió d'acupuntura, el sexe, la suggestió o certs balls rituals...
Vaja, que aquella indescriptible sensació de plenitud que es té al cim d'una muntanya difícil és produïda per les endorfines. I com més àrdua hagi estat l'ascensió, més endorfines en sang. :)
Vaja, si vols informació més exacta, completa i verídica (el que jo sé ho sé per "cultura general"), consulta-ho a algun professor bo de biologia o química, si és que en corre algun pel teu institut.
;)
De fet, em sembla que no domino cap tema...........
Hahahaha.
Publica un comentari a l'entrada