Amic meu,
Vell vagabund,
Fugin del món
Fugen de tu...
Què humiliant. Extendre la mà, suplicar, abaixar el cap, fer veure que no t'importa que la gent passi sense mirar-te, perquè no et veuen o perquè tenen por de trobar els teus ulls plens d'ira, d'impotència i de ràbia. Fer veure que estàs immensament agraït de rebaixar-te a dependre de la pietat dels altres per sobreviure.
2 comentaris:
A mi m'agradaria convidar-ne algun a fer un cafè i escoltar la seva història.
Tenen coses a dir i coses a ensenyar-nos. Pero ningú vol escoltar. Jo tampoc: jo encara sóc una covarda. Com tots, però això no em consola, ans el contrari. Que tothom faci una cosa no justifica que jo també la faci. Al drac, el sentiment de ramat el repugna. I tot i això es deixa arrossegar per la multitud indiferent. Si no ho fes, es tornaria boig de dolor. Però... a poc a poc, obrir els ulls. A poc a poc. És molt dur, però cal obrir-los.
Ja l'he llegit, l'email. Wow. M'alegro molt, MOLT, d'haver-te explicat tot el que t'he explicat i de que tu m'hagis explicat el que m'has explicat. El personatge de la Fontsanta, "A l'altra cara del mirall", em va captivar des del principi. No hauria de dir aixó, però m'hauria agradat que en el final hi tingués més protagonisme, volia saer més coses d'ella. Oscar al millor personatge secundari, sens dubte!
Repeteixo: M'alegro molt d'haver estat sincera am tu. Perquè algú que ha sentit coses semblants em pot suportar en els meus alts i baixos de "ara ho tinc clar, ara no". Fa molt de temps que vaig uscant algú amb qui poder parlar sense coses que no es poden dir. La meva vida és bastant estranya (la vida de cadascú acostuma a ser estranya per a ell mateix, o això penso jo)
Pel que fa al vell vagabund. Jo crec que a una persona orgullosa que hagués de fer de vagaund..., si jo hagués de demanar caritat em molestaria molt, però molt la indiferència. I la suficiència de qui dóna vint cèntims de la gran fortuna que té i es sent com un sant. I em faria molta ràbia la caritat en si, la compassió. EL meu orgull no ho suportaria. Però en el cas de que fos l'única solució em sentiria molt bé si algú em convidés a un café i em demanés que li expliqués la meva història. Perquè la soledat de no tenir ningú que t'ajudi, ningú a qui li importis, també em faria molt mal.
Ah, i que, malgrat tot, tamb´´e jo sóc covarda...
Intentaré obrir els ulls.
neus
Publica un comentari a l'entrada