Las respuestas correctas

Me preguntan. Me preguntan mucho. Yo intento responder sinceramente, pero la respuesta verdadera, la correcta, la que de verdad siento, es muy complicada para algunos. Nunca nada en mí fue sencillo. La respuesta correcta no se resume en un "sí" o un "no". En absoluto. pero para que la gente entienda a veces debo utilizar las etiquetas que la sociedad eligió para mí. O las etiquetas de la sociedad que yo elegí. Es difícil de explicar. Sólo los que me conocen bien, los que lo viven y los que son capaces de intuirlo pueden entenderlo. En mi mundo, en nuestro mundo, estoy llevando a cabo una campaña de abolición de etiquetas y prejuicios. No es fácil (y lo sabía desde el principio). No, no es fácil pero es necesario. Necesario si quiero vivir feliz.
Pero hay gente muy corta. Gente muy corta, muy gris o simplemente gente a quien no le interesa en absoluto lo que realmente siento. Esta gente necesita una respuesta clara. Necesitan una etiqueta porque si no se pierden. Y en esos momentos sé que estoy muy por encima de ellos. Yo he aprendido a no perderme. A guiarme por las estrellas que no tienen nombre.
Pero siempre me quedará un consuelo. El consuelo de que hay gente que no necesita que le diga "soy tal", "quiero de tal forma" o "tengo tal". Porque ellos también se han colgado una sola etiqueta: nunca llevaré más etiquetas.

(Nunca es una palabra tan inmensa que me da miedo. Al igual que siempre. Pero más miedo me dieron otras cosas y aquí estoy).

Anirem fins on ens arribi el cor

Rellisco.

Jo creia tantes coses. He somniat tant, i he passat tantes nits en blanc. Sobretot he somniat tant, tantíssim. Jo creia que després pararia de somniar per recordar. Però ara (el després) se'm barregen els somnis i els records. Perquè els records no són com els somnis. Alguna cosa va fallar.

No és que estigui decepcionada. Les hores al teu costat són impagables. Les abraçades, la cançó, el teu riure, caminar vora teu sense cap més preocupació i parlant de banalitats. Arrepenjar el meu cap sobre la teva espatlla. Tot això m'has donat, i és preciós. De veritat. Però sento que m'he quedat curta. Sí, m'he quedat curta. Volia... Bé, millor que no digui aquí què volia. Simplement volia, i no sé què volies tu. I això... em va frenar. No em vaig atrevir.


És una llàstima.


Però... no és res. Seguirem avançant. Amb pas valent. I vindran altres hores. Encara que mentre no vinguin jo em moriré d'enyorança. Però vindran. I seguiran venint fins que el cor ens digui prou. I llavors, pararem. I ens somriurem, ens farem adéu amb la mà i serem un bonic record dins la història de cadascú.



Text: Mar
Foto: Mar
Model: Mar

El fotògraf de veritats

Hi havia una vegada un fotògraf ben especial. Era un home alt i prim, tot ell fet d'angles rectes. Es presentava com a Sr. Res més. Ningú sabia el seu nom veritable, crec que, de fet, ni ell mateix el sabia.
El Sr. es caracteritzava per un fet molt important: fotografiava veritats. És a dir, la imatge que veia una persona normal era la de un ric donant un cèntim a un indigent, el que sortia a la fotografia era un home carregat de cadenes donant un moc a un altre home nuu que el mira amb odi.
A la gent, el Sr. li feia por. No és agradable pagar una milionada per un retrat com Déu mana i que a la fotografia surtis amb una ganyota de fàstic. Per això eren pocs els valents que s'atrevien a demanar un retrat al fotògraf de veritats.
Hi havia una dona de l'aristocràcia que no es creia totes aquestes coses. Bajanades, deia ella. Així que féu una aposta amb la seva neboda, una noieta viva i desperta de quinze anys. S'ha de dir que rere la cortesia manada a les altes esferes. la tieta i la neboda s'odiaven a mort. Per a la dona gran, la noieta era massa curiosa, massa manaire i massa impertinent. A més, tenia el cap ple de pardals: no és normal que una noia com déu mana tingui l'habitació repleta de llibres i de quaderns d'escriure al vida. En canvi, per a la noia, la seva tieta era una carca, una dona rígida i buida, esquerpa, un esquelet que només se sostenia per l'odi que sentia per tothom.
Així doncs, les dues dones van fer una juguesca. La tieta deia que sortiria com era, una dona respectable i d'alta classe. En canvi, la neboda creia que sortiria una espècie de dimoni amb quatre banyes, dues cues i tres ulls. Bé, això no li ho digué, està clar, però ho pensà.
Sense perdre més temps, la Sra. Hateberg escrigué una nota al Sr. demanant-li els seus serveis. Ell acudí la setmana següent vestit amb un alt barret de copa i la seva càmera. Instal·là la Sra.Hateberg en una cadira cora la finestra. La llum era càlida, i fins i tot la tieta intentava somriure. El fotògraf de veritats col·locà el trípode davant la senyora, se la mirà bé, confús, i amb un arronsament d'espatlles féu la fotografia. Marxà amb els diners a la mà, sense dir res.
La noieta sortí corrents rere seu. L'atrapà just en el moment en el que el Sr. anava a pujar al carruatge.
- Senyor, què creu que sortirà a la foto?
- No res, senyoreta.

Al cap d'uns dies reberen un sobre. Al obrir-lo, aparegué la fotografia. La llum era la mateixa, la cadira, la taula... Però no hi havia ningú assegut.

Dolç

És tot tan dolç.

Ja no sé què pensar, i tampoc vull pensar-hi. Jo només flueixo. Cap on sigui.

Els dies perden sentit. Tot és una amalgama de temps que goteja poc a poc, ferint-me càlida i plàcidament a cada gota que cau sobre la pell.

Em faltes un poc. Però igualment m'has omplert tantíssim...

Pasan las luces

Dame tu luz, yo conozco el camino, estamos de huída, es la carretera, dejamos atrás un barrio atascado, un lago estancado, diecinueve años... Pesa el recuerdo, pasan las luces al revés por el retrovisor. Mi brazo, mi mano en tu regazo, te miro de reojo, sí que sigues a mi lado. El aire por tu pelo, estrellas en el cielo, la luna tras las nubes vuelve a aparecer, que importa el movimiento, tú vives lo que siento, el instante por delante parece ya presente. El mundo se ha parado, Dios cogió un pincel, decide que el momento será inmortalizado, y nos pinta a mano, el universo nos pinta, nos pinta a mano.

Brilla, salta, brisa, navega, vuelan, suenan, cantan sirenas, setos, ramos, árboles, montes, campos, sierras... (el horizonte)

No importa lo que digan, hay quien nace estrellado, otros nacen con estrella, muchos dejarán sus huellas bien pegadas al asfalto, pues alto, alto, mi rutina es gloria, me tiré de la noria. Lo intento porque siento, porque vivo el movimiento, en busca del momento mediante la constancia, en la casa, en la almohada, en el alba, en la mañana todos renaceremos un millón de veces. Si la suerte compadece cada instante, si el perfume se convierte en diferente, si mis frutos son contigo un pequeño visitante un ambiente diferente, y la vida por delante, la suerte de tenerte, la suerte de escucharte.

La suerte, la fortuna, el destino, el azar, la estrella, la casualidad, la carambola, la buenaventura, la ilusión, el sueño, la chispa, el acto... (la chispa, al chispa, la chispa)


http://www.youtube.com/watch?v=kainhN0SzGY