El fotògraf de veritats

Hi havia una vegada un fotògraf ben especial. Era un home alt i prim, tot ell fet d'angles rectes. Es presentava com a Sr. Res més. Ningú sabia el seu nom veritable, crec que, de fet, ni ell mateix el sabia.
El Sr. es caracteritzava per un fet molt important: fotografiava veritats. És a dir, la imatge que veia una persona normal era la de un ric donant un cèntim a un indigent, el que sortia a la fotografia era un home carregat de cadenes donant un moc a un altre home nuu que el mira amb odi.
A la gent, el Sr. li feia por. No és agradable pagar una milionada per un retrat com Déu mana i que a la fotografia surtis amb una ganyota de fàstic. Per això eren pocs els valents que s'atrevien a demanar un retrat al fotògraf de veritats.
Hi havia una dona de l'aristocràcia que no es creia totes aquestes coses. Bajanades, deia ella. Així que féu una aposta amb la seva neboda, una noieta viva i desperta de quinze anys. S'ha de dir que rere la cortesia manada a les altes esferes. la tieta i la neboda s'odiaven a mort. Per a la dona gran, la noieta era massa curiosa, massa manaire i massa impertinent. A més, tenia el cap ple de pardals: no és normal que una noia com déu mana tingui l'habitació repleta de llibres i de quaderns d'escriure al vida. En canvi, per a la noia, la seva tieta era una carca, una dona rígida i buida, esquerpa, un esquelet que només se sostenia per l'odi que sentia per tothom.
Així doncs, les dues dones van fer una juguesca. La tieta deia que sortiria com era, una dona respectable i d'alta classe. En canvi, la neboda creia que sortiria una espècie de dimoni amb quatre banyes, dues cues i tres ulls. Bé, això no li ho digué, està clar, però ho pensà.
Sense perdre més temps, la Sra. Hateberg escrigué una nota al Sr. demanant-li els seus serveis. Ell acudí la setmana següent vestit amb un alt barret de copa i la seva càmera. Instal·là la Sra.Hateberg en una cadira cora la finestra. La llum era càlida, i fins i tot la tieta intentava somriure. El fotògraf de veritats col·locà el trípode davant la senyora, se la mirà bé, confús, i amb un arronsament d'espatlles féu la fotografia. Marxà amb els diners a la mà, sense dir res.
La noieta sortí corrents rere seu. L'atrapà just en el moment en el que el Sr. anava a pujar al carruatge.
- Senyor, què creu que sortirà a la foto?
- No res, senyoreta.

Al cap d'uns dies reberen un sobre. Al obrir-lo, aparegué la fotografia. La llum era la mateixa, la cadira, la taula... Però no hi havia ningú assegut.