Rellisco.
Jo creia tantes coses. He somniat tant, i he passat tantes nits en blanc. Sobretot he somniat tant, tantíssim. Jo creia que després pararia de somniar per recordar. Però ara (el després) se'm barregen els somnis i els records. Perquè els records no són com els somnis. Alguna cosa va fallar.
No és que estigui decepcionada. Les hores al teu costat són impagables. Les abraçades, la cançó, el teu riure, caminar vora teu sense cap més preocupació i parlant de banalitats. Arrepenjar el meu cap sobre la teva espatlla. Tot això m'has donat, i és preciós. De veritat. Però sento que m'he quedat curta. Sí, m'he quedat curta. Volia... Bé, millor que no digui aquí què volia. Simplement volia, i no sé què volies tu. I això... em va frenar. No em vaig atrevir.
És una llàstima.
Però... no és res. Seguirem avançant. Amb pas valent. I vindran altres hores. Encara que mentre no vinguin jo em moriré d'enyorança. Però vindran. I seguiran venint fins que el cor ens digui prou. I llavors, pararem. I ens somriurem, ens farem adéu amb la mà i serem un bonic record dins la història de cadascú.
Text: Mar
Foto: Mar
Model: Mar
Jo creia tantes coses. He somniat tant, i he passat tantes nits en blanc. Sobretot he somniat tant, tantíssim. Jo creia que després pararia de somniar per recordar. Però ara (el després) se'm barregen els somnis i els records. Perquè els records no són com els somnis. Alguna cosa va fallar.
No és que estigui decepcionada. Les hores al teu costat són impagables. Les abraçades, la cançó, el teu riure, caminar vora teu sense cap més preocupació i parlant de banalitats. Arrepenjar el meu cap sobre la teva espatlla. Tot això m'has donat, i és preciós. De veritat. Però sento que m'he quedat curta. Sí, m'he quedat curta. Volia... Bé, millor que no digui aquí què volia. Simplement volia, i no sé què volies tu. I això... em va frenar. No em vaig atrevir.
És una llàstima.
Però... no és res. Seguirem avançant. Amb pas valent. I vindran altres hores. Encara que mentre no vinguin jo em moriré d'enyorança. Però vindran. I seguiran venint fins que el cor ens digui prou. I llavors, pararem. I ens somriurem, ens farem adéu amb la mà i serem un bonic record dins la història de cadascú.
Text: Mar
Foto: Mar
Model: Mar
3 comentaris:
Hola maca!
Si eh, ens trobem per tot arreu. Be, m'alegra que t'hagi agradat el text! En quan tingui una mica de temps em miraré el teu blog amb calma :)
Un petó Mar.
Solitud. Només necessitava solitud per donar-me completament. De veritat. Si n'hagués tingut, no t'hauries quedat amb ganes de més (espero)
Per Barcelona, sàpigue-ho (s'escriu així?)
t'estimo
De tot se n'aprèn (si estàs disposat a aprendre de tot, és clar).
Una vegada, parlant amb un exalumne del Filòsof, que ara és també professor i comparteix despatx amb ell (que maco, no?), ell em va dir que solitud i soledat eren coses diferents. Em va dir: la soledat és estar sol, però entre humans, sabent que n'hi ha a la vora. La solitud és estar sol, sense més presència humana que la teva en quilòmetres a la rodona. La solitud, doncs, és quelcom que jo no he experimentat mai. Solitud és ser un ermità. O un nàufrag en una illa deserta. És renunciar, voluntàriament o no, a formar part de la teva espècie.
Ja sé que no ve a to, però les paraules de la xocolata amarga m'han recordat aquella escena... (de vegades divago...).
Mar! Duus els cabells curts? Crec que puc entendre que ha estat més que un simple tallat de cabells. Bé per tu, per atrevir-te a viure!
El Drac
Publica un comentari a l'entrada