tal vez su luz que vuelve y vuelve sea la última certeza que me queda



dimecres, 11 de juny del 2008

El fotògraf de veritats


Hi havia una vegada un fotògraf ben especial. Era un home alt i prim, tot ell fet d'angles rectes. Es presentava com a Sr. Res més. Ningú sabia el seu nom veritable, crec que, de fet, ni ell mateix el sabia.
El Sr. es caracteritzava per un fet molt important: fotografiava veritats. És a dir, la imatge que veia una persona normal era la de un ric donant un cèntim a un indigent, el que sortia a la fotografia era un home carregat de cadenes donant un moc a un altre home nuu que el mira amb odi.
A la gent, el Sr. li feia por. No és agradable pagar una milionada per un retrat com Déu mana i que a la fotografia surtis amb una ganyota de fàstic. Per això eren pocs els valents que s'atrevien a demanar un retrat al fotògraf de veritats.
Hi havia una dona de l'aristocràcia que no es creia totes aquestes coses. Bajanades, deia ella. Així que féu una aposta amb la seva neboda, una noieta viva i desperta de quinze anys. S'ha de dir que rere la cortesia manada a les altes esferes. la tieta i la neboda s'odiaven a mort. Per a la dona gran, la noieta era massa curiosa, massa manaire i massa impertinent. A més, tenia el cap ple de pardals: no és normal que una noia com déu mana tingui l'habitació repleta de llibres i de quaderns d'escriure al vida. En canvi, per a la noia, la seva tieta era una carca, una dona rígida i buida, esquerpa, un esquelet que només se sostenia per l'odi que sentia per tothom.
Així doncs, les dues dones van fer una juguesca. La tieta deia que sortiria com era, una dona respectable i d'alta classe. En canvi, la neboda creia que sortiria una espècie de dimoni amb quatre banyes, dues cues i tres ulls. Bé, això no li ho digué, està clar, però ho pensà.
Sense perdre més temps, la Sra. Hateberg escrigué una nota al Sr. demanant-li els seus serveis. Ell acudí la setmana següent vestit amb un alt barret de copa i la seva càmera. Instal·là la Sra.Hateberg en una cadira cora la finestra. La llum era càlida, i fins i tot la tieta intentava somriure. El fotògraf de veritats col·locà el trípode davant la senyora, se la mirà bé, confús, i amb un arronsament d'espatlles féu la fotografia. Marxà amb els diners a la mà, sense dir res.
La noieta sortí corrents rere seu. L'atrapà just en el moment en el que el Sr. anava a pujar al carruatge.
- Senyor, què creu que sortirà a la foto?
- No res, senyoreta.

Al cap d'uns dies reberen un sobre. Al obrir-lo, aparegué la fotografia. La llum era la mateixa, la cadira, la taula... Però no hi havia ningú assegut.

7 comentaris:

Tramuntana ha dit...

La foto ha sortit una mica fosca...

Anònim ha dit...

Potser l'únic que surt a les fotografies del Sr. és l'amor. En totes les seves infinites formes.

:-)

Em recorda una història que vaig idear però no vaig escriure: la d'una noia que percebia els sentiments dels altres en forma de lligams de diversos colors. Podia veure, doncs, tots els tipus de "química" que hi havia entre les persones. Tots els sentiments, bons o dolents, que unien a la gent. Tots... excepte els d'ella: els que ella emanava i els que els altres sentien per ella.

Molt cutre... sort que no la vaig escriure.

Demà un examen que suspendré. Porto dies mentalitzant-me que el món no s'acabarà amb un suspès, però sé que, ni que sigui per uns minuts, s'acabarà. Necessito un expedient net i bonic, m'he esforçat, probablement no el suficient però per manca de temps material i excés de treballs acumulats (bah... ni que t'organitzis bé, s'acumulen...). Només faig primer i el profe s'ha dedicat a explicar la seva vida a cada classe, i s'espera de mi que sigui un crack de l'estadística i la teoria i pràctica de la investigació educativa. Sense saber QUÈ havia d'estudiar, què surt a les 120 preguntes de l'examen tipus test, perquè a classe no s'ha fet pràcticament RES.

JURO que al Setembre aprovaré, i també juro que em venjaré d'aquest professor. No sé com, però em venjaré.

Apa, ja m'he quedat més tranquil·la... bah, no pas gaire més... me'n vaig a dormir.

Tramuntana ha dit...

Pot ser, =)

La noia no devia veureels seus lligams perquè els havia de descobrir...
Moltes vegades he ideat una història, a vegades fins i tot l'he començat a escriure. Però mai acabo. Mai acabo una història minimament llarga! És com si només sapigués escriure contes de tres pàgines, :( (Bé, un cop en vaig fer un de cinc!)

Crec que només he suspès dos controls en tota la meva vida. D'exàmens, cap. La primera vegada se'm va acabar el món (jo, el mite dels excel·lents, amb un suspès!). La segona vegada vaig mirar la nota, vaig mirar els errors, el vaig desar a la carpeta i no em vaig preocupar gaireperquè tnia dos excel·lents que ho remuntaven.

Ja n'hi ha, de professors com aquests que dius. No els suporto. Sort que hi ha altres professors que compensen, com l'A.C... :)

Doncs si tu em dius bona nit... jo et dic: Bon dia!

auf dem Weg ha dit...

uO!

Espero que acabis aviat els exàmens! Jo, per sort, ja m'en puc oblidar durant un temps =) Però l'any que ve m'espera un any dur entre TR i selectivitat... Aprofita l'ESO (pq fas ESO, no?) que és el temps per passar-t'ho bé! ;)

Sí, el blog està una mica solitari. Encara no l'he donat a coneixer per enlloc (ni per blogs ni per els amics), només està penjat a quéllegistesenacció. Més que res perquè no he tingut temps per navegar gaire, i amb el tema amics, encara vull pensar una mica quina orientació vull donar al blog perquè segons qui sàpiga que en tinc.

Respecte al text, m'ha agradat i saps, m'agrada la visió que en té el drac. Pinta l'amor, que està més o menys deformat segons la persona, una gran interpretació! =)

Gràcies pel comentari!

Mil petons!

[Sé que no volies escriure'm amb el teu blog, potser estic atacant contra la teva intimitat. Si és així em sap greu.]

Lluís ha dit...

Home, no sé què dir-te... ;P (quina cara més difícl de fer)

Però que m'he queixat últimament? Si ho dius per l'agraïment d'avui, anava en sèrio, xd.

Un petó!

TRO(B/V)ADOR DEL SANT GRAAL ha dit...

Hem podria presentar com un Sr. Quasires, com a molt l'ombra d'uns records, el reflexe d'unes paraules, l'arxiu d'uns temps i uns taran·nàs (sic) passats.
La vida, a vegades, tè un recorregut llarg i potser "plàcido Don".No sòc Stiller.Tal vegada un dia afortunat pregui cos, presència, llum i coneixement... tandebò sigui un dia feliç i no faci mal a Natura ni Humanitat, Aleshores potser es compren que el sentit està mès enllà de certs valors massa materials i coyunturals (Dos consells: Hi ha vida més enllà de Hisenda e hipotèques.
Potser no cal buscar urgentment vida inteligent més enllà del Planeta,podrien començar per a fer-ho entre els nostres veins/es).
Per a poc que pugui prometo seguir de tan en tan els vostres blogs, si no teniu inconvenient.Conec de fa molts anys Gloria, Lluís,Javier,...Martí " el Moa "

Anònim ha dit...

Noves visites! :-)

Enmig d'un agradable passeig + conversa d'unes 3 hores amb el Cavaller Jueu (sempre acabem allargant-nos més del compte, però a mi m'encanta i penso que a ell tampoc li sembla malament), vaig assabentar-me d'una branca del judaisme, la reconstruccionista, a la qual el Cavaller pertany, en què cadascú pot escollir si creu que Déu existeix, si creu que no ho sap o si creu que no existeix..., sense deixar de ser un jueu de cap a peus.

Una religió l'objectiu principal de la qual no és adorar un Déu, sinó fer dels seus membres millors persones. I també fer que se sentin, que formin part d'un col·lectiu. Almenys això va dir el Cavaller. Li vaig fer una mirada de suau enveja, perquè jo no he tingut, en quant a religió, el que ell té.

Als Estats Units són MOLT pragmàtics, cada vegada ho tinc més clar, sí. El Cavaller és molt americà també, hehe. Em va dir: si no t'agrada el que tens, et pots convertir. No sé si vaig callar o li vaig dir el que pensava: que canviar de "vestit" no soluciona el problema de fons. Crec que vaig callar.