y nos besamos en cada semáforo en rojo

gira

és inútil preguntar-se què està passant perquè simplement està passant i de què serveix dir que "no has de" si en realitat "no pots parar de"


i no és fàcil, ningú no ens va dir que seria fàcil


de fet, ningú ens va dir ni que seria



però és que jo ja m'he deixat encantar

pues hoy nada

Hoy me he levantado pensando que todo era mentira, todo es mentira, pienso que hoy todo es mentira y de pensarlo todo se convierte en mentira. llevo jersey y tengo frío en los pies, maldita sea este otoño que ya se me filtra entre los huesos.
Escribo todo seguido y ni siquiera sé qué demonios esoty diciendo, sólo sé que no, hoy no, hoy nada, por favor, y no intentéis convencerme de lo contrario porque no estoy dispuesta creeros porque hay nubes muchas nubes y quiero correr hasta al mar, y cuando llegue a la orilla no dejar de correr, y hundirme, mojarme, llenarme del silencio del mar, ahogarme, da igual, sólo huir, huir de este aquí que no sé dónde está pero que parece que llevo conmigo.
No quiero irme porque allí no voy poder hacer malabares por las calles ni entrar en una tienda y hablar ni oler el mar ni comerme el mar ni nada, pues nada, hoy nada, no voy a conocer acordeonistas que toquen al ritmo de mis lanzamientos ni va ha haber un niño pequeño que me dé un beso porque le he dejado la pelota azul.
Las palabras se raspan de tan rápido que las quiero decir porque tengo miedo, un miedo enorme que no sé de dónde viene, pero es inmenso y negro tengo miedo de no saber decir nada, nada de lo que tengo dentro, de todo lo que llevo dentro, que no son palabras ni imágenes ni música, no sé.
Son las 22:58, que hora más estúpida, por qué nada se mueve? por qué todo sigue igual? quién va a dame el aliento de vida para cambiarlo todo, cambiar el mundo, necesito cambiar el mundo porque ya no sé en qué creer, ya no tengo nada en qué creer, pues nada, hoy nada.
Las calles dejarán de ser espectáculo, espectáculo, y no voy a ir andando por piedras con un vestido de playa ni voy a contar estrellas ni sabré reconocer si sopla tramontana o qué, pues hoy nada.
Llevo el mar enredado entre el pelo, entre los dedos, pero quién está ahí para descubrirlo, quién. Por favor, di algo, di algo ya que el tiempo pasa y no sé qué escribir, parece que nada es hoy y que hoy es nada.
Es que tengo ganas de saltar y mover los brazos sin sentido, sólo estar ahí y que la gente deje de atravesame con su mirada, es que tengo ganas de viajar muy lejos y respirar otro aire, es que tengo ganas de cerrar los ojos y transformarme en cualquier cosa, y ya me diréis por qué demonios estoy así si no hay ninguna razón para estarlo.
Son las 23:05 y en estos siete minutos no he parado de rascarme el yeso del corazón con la uña, haciendo ese sonido tan desagradable, sí, el que te produce un escalofrío y basta.

i ara què?

adéu, hola, fins després, parèntesis, obrir, tancar, girar, córrer, trepitjar, cridar, murmurar, mirar el cel, volar, navegar, fugir, llavis, robar, malaguanyat, oportunitat, equivocació








?

Nota

El Món darrera la càmera ja no és el món darrera la càmera. Cada vegada anava canviant més l'estil de les actualitzacions i per això m'ha semblat convenient canviar el títol. Ja no escrivia com es devia sentir el/la fotògraf/a a patir d'una foto sino escrivia un text i hi posava una foto. Per això poso "L'habitació de revelar", perquè el blog és on van a parar totes les meves reflexions i les fotos qe considero millors. Tot i així, si voleu continuar conservar el nom original a l'enllaç no passa res, de fet fins i tot jo crec que el seguiré anomenant El món darrera la càmera.

pa'fuera telarañas

Mos difuminam a Cadaqués sota una pluja de notes i estels. Mos precipitam sense voler sobre el cel mullat de llàgrimes i caramels.













Hoy me he cansado de tirar la toalla, me voy quitando poco a poco telarañas...

Dime (versí "acançonada" del text del dia 14)

Dime que me quieres y que nunca nos vamos a forzar,
Que acabaremos cuando tengamos que acabar,
Dime que no todo tiene un buen final,
Pero que lo intentaremos.
Dime al oído que el cielo hoy nos lloverá,
Que las estrellas y la luna no saben girar.
Dime que es difícil no herir al amar,
Pero que lo intentaremos. (...lo intentaremos...)

Y veo sombras grises enganchadas al televisor,
Y veo nuestro mundo de poesía y de color,
Y sólo puedo pensar que que magia
Y que suerte, que suerte, que suerte
Que sepamos volar.
Que me dijeron que existía un lugar así,
QUe me hablaron de esta forma de vivir,
Pero esto no se sabe hasta que
Lo palpas con las manos, con los sueños,
Lo besas con los labios
Y lo ves dentro de ti.

Dime que me buscas al otro lado del atardecer,
Entre las nubes de hoy y de ayer.
Dime que lo haces lo mejor que puedes,
Pero que no eres perfecta.
Dime que te espere a un lado del camino,
Que te de luz cuando te hayas perdido,
Dime que no crees en el destino,
Pero que no eres perfecta. (...no eres perfecta...)

Y veo sombras...

Dime en un susurro cualquier amanecer
Que mis ojos te pintan de amor tu piel,
Dime sonrojada que cuando me ves
Tu corazón salta...
Y mi corazón salta...
Y le grito al mundo que te quiero,
Te quiero, te quiero,
Una y otra vez.

Y veo sombras...


[Y si no me lo dices tú, te lo digo yo]

Lloviendo

El mundo se llueve y yo estoy aquí esperando que alguien llueva por mí.



[¿Quién quiere que le inunde?]



































[En realidad mi agua podría llenar una piscina suficientemente grande como para que toda la gente que se deshidrató por mí (más gente de la que me puedo imaginar) se bañe en ella.]

Respira

-Si decido que me voy sé que no voy a volver.
-Eso es lo que que quisiste desde el principio.
-Era un sueño. Un ideal. No una realidad.
-Los sueños son muy bonitos cuando son sueños pero dan miedo cuando se convierten en realidad, porque son tan grandes, tan magníficos y tan mágicos que pensamos que no nos puede caber ahí, dentro nuestro, y que estallaremos.
-Es que estallaremos.
-Quizás.
-Y quizás no.
-Y quizás no.
-...
-...
-Sabes que me voy a ir, ¿verdad?
-Lo intuyo.
-Te duele.
-Me duele por mí pero me alegra por ti.
-Gracias.



[respirarespirarrespirarespirarespirarespirarespirarespirarespirarespirarespirarespirarespirarespirarespirarespirarespirarespirarespirarespirarespirarespirarespirarespirarespirarespirarespirarespirarespira]

Dime que me quieres

y dime que que se acabará cuando se tenga que acabar y que nuestro mundo de música pensamientos sensaciones escalofríos poesía y colores nunca nunca se destruirá aunque ya no habitemos en él dime que tus besos tienen sabor a chocolate y pídeme que los pruebe que caigo y caigo y aún no sé por qué seguramente por nada simplemente porque la fuerza de la gravedad está más activa hoy dime que la oscuridad siempre es buena y que el tiempo corre a nuestro favor dime que siempre te llevaré dentro de mí dime que te tiemblan las manos cuando oyes mi voz y dime que me has echado de menos dime que me esperarás al lado del camino y dime que quieres que te espere dime que las hojas del bosque son lilas y que los pájaros cantan ópera dime que no todo saldrá bien pero que lo intentaremos dime la verdad y dime fantasías dime que no todos los cuentos tienen happy ending pero que aún así son bonitos dime que adorne nuestra habitación con un móbil de corazones que se mueva con el viento dime que soplará soplará mucho y dime que entrará por la ventana para hacer volar los aviones de papel que hemos creado dime que las palabras nunca se acaban y que los números son exactos e infinitos dime que no pare de tocar la guitarra porque te sacude por dentro dime que cante que cante que cante y que te cante dime que deje de escribir sin signos de puntuación que coja aire y que te abrace

Las respuestas correctas

Me preguntan. Me preguntan mucho. Yo intento responder sinceramente, pero la respuesta verdadera, la correcta, la que de verdad siento, es muy complicada para algunos. Nunca nada en mí fue sencillo. La respuesta correcta no se resume en un "sí" o un "no". En absoluto. pero para que la gente entienda a veces debo utilizar las etiquetas que la sociedad eligió para mí. O las etiquetas de la sociedad que yo elegí. Es difícil de explicar. Sólo los que me conocen bien, los que lo viven y los que son capaces de intuirlo pueden entenderlo. En mi mundo, en nuestro mundo, estoy llevando a cabo una campaña de abolición de etiquetas y prejuicios. No es fácil (y lo sabía desde el principio). No, no es fácil pero es necesario. Necesario si quiero vivir feliz.
Pero hay gente muy corta. Gente muy corta, muy gris o simplemente gente a quien no le interesa en absoluto lo que realmente siento. Esta gente necesita una respuesta clara. Necesitan una etiqueta porque si no se pierden. Y en esos momentos sé que estoy muy por encima de ellos. Yo he aprendido a no perderme. A guiarme por las estrellas que no tienen nombre.
Pero siempre me quedará un consuelo. El consuelo de que hay gente que no necesita que le diga "soy tal", "quiero de tal forma" o "tengo tal". Porque ellos también se han colgado una sola etiqueta: nunca llevaré más etiquetas.

(Nunca es una palabra tan inmensa que me da miedo. Al igual que siempre. Pero más miedo me dieron otras cosas y aquí estoy).

Anirem fins on ens arribi el cor

Rellisco.

Jo creia tantes coses. He somniat tant, i he passat tantes nits en blanc. Sobretot he somniat tant, tantíssim. Jo creia que després pararia de somniar per recordar. Però ara (el després) se'm barregen els somnis i els records. Perquè els records no són com els somnis. Alguna cosa va fallar.

No és que estigui decepcionada. Les hores al teu costat són impagables. Les abraçades, la cançó, el teu riure, caminar vora teu sense cap més preocupació i parlant de banalitats. Arrepenjar el meu cap sobre la teva espatlla. Tot això m'has donat, i és preciós. De veritat. Però sento que m'he quedat curta. Sí, m'he quedat curta. Volia... Bé, millor que no digui aquí què volia. Simplement volia, i no sé què volies tu. I això... em va frenar. No em vaig atrevir.


És una llàstima.


Però... no és res. Seguirem avançant. Amb pas valent. I vindran altres hores. Encara que mentre no vinguin jo em moriré d'enyorança. Però vindran. I seguiran venint fins que el cor ens digui prou. I llavors, pararem. I ens somriurem, ens farem adéu amb la mà i serem un bonic record dins la història de cadascú.



Text: Mar
Foto: Mar
Model: Mar

El fotògraf de veritats

Hi havia una vegada un fotògraf ben especial. Era un home alt i prim, tot ell fet d'angles rectes. Es presentava com a Sr. Res més. Ningú sabia el seu nom veritable, crec que, de fet, ni ell mateix el sabia.
El Sr. es caracteritzava per un fet molt important: fotografiava veritats. És a dir, la imatge que veia una persona normal era la de un ric donant un cèntim a un indigent, el que sortia a la fotografia era un home carregat de cadenes donant un moc a un altre home nuu que el mira amb odi.
A la gent, el Sr. li feia por. No és agradable pagar una milionada per un retrat com Déu mana i que a la fotografia surtis amb una ganyota de fàstic. Per això eren pocs els valents que s'atrevien a demanar un retrat al fotògraf de veritats.
Hi havia una dona de l'aristocràcia que no es creia totes aquestes coses. Bajanades, deia ella. Així que féu una aposta amb la seva neboda, una noieta viva i desperta de quinze anys. S'ha de dir que rere la cortesia manada a les altes esferes. la tieta i la neboda s'odiaven a mort. Per a la dona gran, la noieta era massa curiosa, massa manaire i massa impertinent. A més, tenia el cap ple de pardals: no és normal que una noia com déu mana tingui l'habitació repleta de llibres i de quaderns d'escriure al vida. En canvi, per a la noia, la seva tieta era una carca, una dona rígida i buida, esquerpa, un esquelet que només se sostenia per l'odi que sentia per tothom.
Així doncs, les dues dones van fer una juguesca. La tieta deia que sortiria com era, una dona respectable i d'alta classe. En canvi, la neboda creia que sortiria una espècie de dimoni amb quatre banyes, dues cues i tres ulls. Bé, això no li ho digué, està clar, però ho pensà.
Sense perdre més temps, la Sra. Hateberg escrigué una nota al Sr. demanant-li els seus serveis. Ell acudí la setmana següent vestit amb un alt barret de copa i la seva càmera. Instal·là la Sra.Hateberg en una cadira cora la finestra. La llum era càlida, i fins i tot la tieta intentava somriure. El fotògraf de veritats col·locà el trípode davant la senyora, se la mirà bé, confús, i amb un arronsament d'espatlles féu la fotografia. Marxà amb els diners a la mà, sense dir res.
La noieta sortí corrents rere seu. L'atrapà just en el moment en el que el Sr. anava a pujar al carruatge.
- Senyor, què creu que sortirà a la foto?
- No res, senyoreta.

Al cap d'uns dies reberen un sobre. Al obrir-lo, aparegué la fotografia. La llum era la mateixa, la cadira, la taula... Però no hi havia ningú assegut.

Dolç

És tot tan dolç.

Ja no sé què pensar, i tampoc vull pensar-hi. Jo només flueixo. Cap on sigui.

Els dies perden sentit. Tot és una amalgama de temps que goteja poc a poc, ferint-me càlida i plàcidament a cada gota que cau sobre la pell.

Em faltes un poc. Però igualment m'has omplert tantíssim...

Pasan las luces

Dame tu luz, yo conozco el camino, estamos de huída, es la carretera, dejamos atrás un barrio atascado, un lago estancado, diecinueve años... Pesa el recuerdo, pasan las luces al revés por el retrovisor. Mi brazo, mi mano en tu regazo, te miro de reojo, sí que sigues a mi lado. El aire por tu pelo, estrellas en el cielo, la luna tras las nubes vuelve a aparecer, que importa el movimiento, tú vives lo que siento, el instante por delante parece ya presente. El mundo se ha parado, Dios cogió un pincel, decide que el momento será inmortalizado, y nos pinta a mano, el universo nos pinta, nos pinta a mano.

Brilla, salta, brisa, navega, vuelan, suenan, cantan sirenas, setos, ramos, árboles, montes, campos, sierras... (el horizonte)

No importa lo que digan, hay quien nace estrellado, otros nacen con estrella, muchos dejarán sus huellas bien pegadas al asfalto, pues alto, alto, mi rutina es gloria, me tiré de la noria. Lo intento porque siento, porque vivo el movimiento, en busca del momento mediante la constancia, en la casa, en la almohada, en el alba, en la mañana todos renaceremos un millón de veces. Si la suerte compadece cada instante, si el perfume se convierte en diferente, si mis frutos son contigo un pequeño visitante un ambiente diferente, y la vida por delante, la suerte de tenerte, la suerte de escucharte.

La suerte, la fortuna, el destino, el azar, la estrella, la casualidad, la carambola, la buenaventura, la ilusión, el sueño, la chispa, el acto... (la chispa, al chispa, la chispa)


http://www.youtube.com/watch?v=kainhN0SzGY

Viure les preguntes

"Vostè és tan jove, està tan al començament de tot, i jo vull demanar-li, tan bé com sé, estimat senyor, que tingui paciència davant de tot allò que hi ha de no resolt en el seu cor, i que intenti estimar les preguntes mateixes com cambres tancades i com llibres escrits en una llengua molt estranya. No cerqui ara les respostes que no li poden ser donades, perquè no les podria viure. I es tracta de viure-ho tot. Visqui ara les preguntes. Potser llavors, de mica en mica i sense adonar-se'n, un dia llunyà viurà resposta endins".

Rainer Maria Rilke, Cartes a un poeta jove

LLiscava per les parets de les cases blanques, es penjava als fils de la roba, volava amb les gavines, pujava dalt del campanar i tocava les campanes.

Enyor

És quan els matins
no s'han tenyit encara
de la llum de cap dia
que enyor tot el que hi ha al món.

Però sobretot enyor la teva mirada
i el teu
"déjate llevar".

I enyor un sentiment,
enyor tot, amor meu,
enyor saber.

I és quna les tardes destil·len
els matins tenyits de tot
que t'enyor amb més força.

I és quna les nits amaguen l'albada
que recullo les gotes de records
en un pot
que d'altres en diuen cor,
i simplement somnio
que mai et vaig conèixer.
però més que somni és malson,
malson dolç i àcid de poma,
i decideixo llevar-me.

I esperar un altre matí
Que no s'hagi tenyit encara
per poder-hi dibuixar
El que (potser mai) arribarà.

I els cercles es tanquen.

Buit

Els pètals de les roses mortes
dels dies,
-mai estigueren vives,
potser-
Cauen
Buscant un cor.

Tot s'ha quedat
En un acord de sèptima,
Perquè avui un baix amb sis
No es pot duplicar,
I les sensibles no condueixen a tònica.
Potser ja no ho faran mai.
Les sèptimes no volen anar
per graus conjunts.
A més, has perdut el llapis
I t'adones que li has posat
Palet al set.

(Et maleeixes mentre busques
Una goma)

La finestra només porta llum
Gris, opaca.
On és el dia?
No hi és:
S'ha escapat.

Sembla,
Sembla que tot fa vaga.
No i ha fum a la xemeneia,
La tele no està encesa,
L'escala ja no és
Mecànica.
(De fet, mai ho fou)
(De fet, era jo qui pujava i baixava
De dos en dos)

És com un quadre.
M'agradaria estripar-lo,
Però hi trobo dos inconvenients:
No tinc ungles
I no és un quadre.

No fa fred ni fa calor,
Tot ha perdut el color,
I ahir vaig entendre
Que potser no es tracta
De "ni una cosa ni l'altra"
Sinó de "ambdues coses"

Por de parlar, de dir alguna cosa que no et pugui agradar...


S'ha acabat. Jo sóc jo, i jo no és nigú més que jo, i tu no ets qui per fer-me ser un altre, que jo sóc jo i tu ets tu. Encara que t'estimo molt, moltíssim.

Tinc el cap com un dia xafogós d'estiu

El temps goteja. Miro al meu voltant: on es veu el temps? A la professora que escriu al meu costat? Ja gran, i amb les mans arrugades? Al sol que va canviant de posició? A les agulles d'un rellotge impertinent que van rotant tancades en una esfera sense començament ni final? Tot això són evidències del temps, però... I el temps?

Estic sumida en un caos mental impressionant. No, caos no, calma, excessiva calma. El meu cap és com un dia d'estiu de xafogor, humitat, on els ocells no canten i ni el mar s'atreveix a moure's. Estudiar? Ja! No, ho sento. No puc, avui. Que avui el meu cap és com un dia xafogós d'estiu.

Em sorprenc. A vegades m'adono que tinc el cap com un da de primavera i tramuntana a cadaqués, i a vegades ebri com en una tempesta de llevant, o obscur com una nit d'hivern sense lluna. Però avui no. Avui el tinc com un dia xafogós d'estiu.

Els estranys

Tinc un estrany a l'altra banda de la paret. Tan proper, però tot i així, tan estrany! Potser perquè ja no és ell. Viu la vida com en un somni, on no et preguntes el "per què" de les coses. Viu en un somni però ha deixat de somniar. Viu en el sentit biològic de la paraula, però ja no viu en l'altre sentit. Que tampoc sé quin és.

Potser l'estranya sóc jo. Però no ho crec. Penso que em conec prou bé. No tinc vergonya de mi mateixa i davant meu no m'inhibeixo. Tampoc tinc raons per fer-ho.

I els demés? Estic rodejada d'estranys! Amb quants em creuo cada dia, amb quants hi parlo? És més, amb quants hi visc un trosset, per molt ínfim que sigui, de vida? Moltes vegades tot es resumeix a intuïcions, retalls de personalitat que m'arriben a través de les escletxes, escletxes als ulls, als mots, als gestos. Quina festa! Ànimes i ànimes per descobrir. A mi m'agrada que em descobreixin, si més no, descobrir-me. Que... emocionant és ser transparent. però no tothom pensa igual. Això també és emocionant. Tastar una mica i fer-se enrere, anar obrint o fer-se enrere, destapar, i finalment abraçar (o fer-se enrere). Pot semblar absurd, però a vegades sóc absurda, i no sé d'on em ve aquesta alegria sobtada, aquesta emotivitat. Amb el panorama que portem! In crescendo, a més, sempre (però no sempre) a més.
Estimo. això està clar. He estimat infantilment, he estimat ingènuament, he estimat apassionadament, he estimat incondicionalment, he estimat carinyosament, he estimat dolorosament, he estimat a tants i de tantes formes! I el que em queda.

serà que a vegades sóc feliç. feliç malgrat tantes coses.

Études Simples

mf

Alegria.

pp

Intimitat.

f

Indignació.

mp

Tendresa.

f

Tensió.

p

Alleujament.

f

Fúria.

ff

Passió.

f

Amor.

pp

Final.

La vida

- Plora.
-Per què?
- Plora.
- Però per què?
- Perquè tots tenim motius per plorar.
- Ja, però jo ara no vull plorar.
- Ploraràs.
- Segurament.

- Doncs riu.
- Per què?
- Riu.
- Però per què?
- Perquè tots tenim motius per riure.
- Això és mentida.
- No.
- Què me'n dius dels pobres, dels desgraciats, dels que stan en guerra, de tots...?
- Tenen motius per riure.
- Sí? Quins?
- La vida!

La vida.

Què deu ser la vida?

Trocet del llibre "La lladre de llibres" d'en Markus Zusak versionat per Mar Romero.

El dia que vaig passar a recollir en Rudy Steiner el cel era color fons de mar. No hi havia lluna. Tot el carrer Himmel dormia. Tots menys la Liesel Meminguer, que era al soterrani llegint "El portador de somnis". Revivia en Max Vanderburg. Revivia la guerra de neu en aquell indret humit i fosc. Revivia el dibuix del jueu i la nena alemanya caminant sobre un núvol llarguerut i vergonyós cap al sol. Revivia els combats del jove boxejador contra el Fürher. Mai guanyava ningú. I recordava les fuetades a l'esquena el dia que es va ficar enmig la corrua de jueus que transitava pel carrer Himmel. Ls seves mirades ensopegaven entre ells i se'ls hi entortolligaven als peus. Menys la mirada d'un boxejador jueu, que buscava la nena alemanya. I que va trobar la nena alemanya. La Liesel Meminguer va córrer i el va abraçar. Jo contemplava l'escena. L'agitadora de paraules i l'home de cabells com plomes d'ocell.

La Liesel revivia tot això mentre uns avions sobrevolaven Molching. Jo vaig veure com les caixes queien dels ventres panxuts d'aquells torssos de ferralla. El moment tenia un regust de supèrbia i de bellesa. Molching dormia sota el cel de mar. L'aigua atenuava tot soroll de l'exterior. Crec que les alarmes de les ràdios no s'atreviren a sonar per l'intensitat del moment. Les caixes queien i ningú semblava reaccionar. Jo esperava recolzada contra la paret d'una casa. de veritat que em va saber greu que tota aqeulla gent es morís, però jo no hi puc fer res. Jo només recullo ànimes.

Les bombes van caure. Ni un soroll. Cap crit. Vaig recollir les ànimes d'en Rudy Steiner. El nen havia perdut una cama i totes les coses que hagués hagut de fer. per exemple, fer-li un petó a la Liesel. Crec que la darrera paraula que hagués dit si hagués tingut l'oportunitat hagués sigut Saumensch. Sí, la Liesel era una saumensch. Havia sobreviscut. Reconec que em va fer una mica de ràbia no poder-me-la endur encara. Però la Liesel havia d'escriure una història, i el dia que havia de morir seria color esmorzar, d'un groc flonjo, no de color fons de mar. Després de recollir en Rudy i tota la família Steiner, vaig anar a recollir Frau Hodepapfel. Morí resignada. Després d'haver vist ls seus dos fills morts, què li importava? De fet, portava cridant-me des de feia un bon temps. Des que em vaig endur el seu fill Michael. em vaig carregar les ànimes de tots els habitants del carrer Himmel a ls espatlles. Només em faltaven la Rosa i en Hans Handeburg. L'ànima de la Rosa Handeburg tenia els dimensions del seu cor, i del seu cos. És a dir, era immensa. La vaig colocar al capdamunt de la pila d'animes que duia entre els braços. Tenia la boca oberta. La vaig interrompre durant un ronc. Agafar en Hans Handeburg em va resultar més difícil. L'acordionista, pintor de parets, soldat i pare no volia deixar la vida. Però crec que en el fons sabia que ho havia de fer. Va voler pronunciar el nom de Liesel, però la mandíbula li havia quedat completament dislocada. Els seus ulls de color argent es van començar a rovellar. Em va saber molt de greu, la veritat. Potser no hagués sentit tanta culpa si també m'hagués endut la Liesel. Però no. La Liesel encara havia d'escriure una història. La història de l'agitadora de paraules. Crec que hi havia de tenir un protagonisme important.

Quan vaig deixar el carrer Himmel (o el que quedava d'ell), el primer crit de la nena va voler ressonar entre unes parets que ja no existien. Es va quedar biut i cec. La nena alemanya va abraçar el Papa. va abraçar la Mama. Volia retenir les seves ànimes, però jo tenia la de la Rosa handeburg al capdamunt de la pila i la del Hans Handeburg agafada de la mà. Aquell dia la Liesel Meminguer em va mirar a la cara i no va apartar la mirada.

-Saukerl-va dir.

Li va dir a en Rudy. Perquè en Rudy havia mort i ella no. "Saumensch" va pensar en Rudy de la Liesel, perquè havia sobreviscut. "Saukerl" va pensar la Liesel cap en Rudy, perquè ell havia sucumbit. L'ànima d'en Rudy em va clavar una patada. Però jo no el vaig deixar anar. I em va saber greu.

Qui volia bombardejar un carrer que tenia el nom del cel?
Qui ho volia?

El Fürher? Ho volia el Fürher? Però se li va escapar un detall... una agitadora de paraules havia sobreviscut, i explicaria una història.

Mentre jo deixava enrere el carrer Himmel per anar a buscar d'altres ànimes, vaig veure una evàstica somrient burleta.



P.D: De vegades ens confonen al Fürher i a mi. Però hi ha una diferència: el Fürher llençava les ànimes, jo les recullo. Sempre vaig ser la seva servidora més fidel.

El silencio de ese día fue amable. El del dia anterior había sido eufórico, y el del otro, agrio. El de mañana bien podía ser rabioso o compañero, y el de pasado quizás sería tenso, o quizás apasionado.
Se encontraban cada día de seis a ocho y permanecían en silencio. Una vez, él le cogió la mano. otra vez, ella le besó en los labios. Ella iba porque él no le pedia explicaciones. Él le construía una burbuja de irrealidad, porque, ¿quién puede imaginar un mundo sin palabras? Él iba porque cada vez que ella miraba por la ventana se le quedaba un pedazo de cielo prendido de los ojos.

Se reunían en una habitación misteriosa que había en el cuarto segunda en el cruce de Bruc con Consejo de Ciento. Nadie vivía en ese piso y ellos entraron sin saber por qué. La habitación tiene paredes blancas, techo blanco y suelo blanco. No hay nada, absolutamente nada, ni una silla, ni una mesa, ni una lámpara. Tiene una sola ventana que da a la calle. La ventana está pintada de primavera y siempre entra luz por ella. Y si no entra, se la inventan. Igual que si no hubiera cielo también se lo inventarían. Ella salió de su casa un martes por la tarde, andó hacia el cruce Bruc con Consejo de Ciento, abrió la puerta (se inventó la llave) y subió hasta el cuarto segunda. Él salió de su casa un martes por la tarde, andó hacia el cruce Bruc con Consejo de Ciento, abrió la puerta (no hizo falta que se inventara la llave porque ella ya lo había hecho) y subió hasta el cuarto segunda. Él dijo "Elena" y ella dijo "Leo". Así que, para ella, él se llamaba Leo, y para él, ella se llamaba Elena. No tenía por qué ser verdad. Quizás ella se llamaba María, Paula, incluso Muriel o Jana. Y seguramente él tampoco se llamaba Leo, sino Miguel, Julio, Álvaro... Pero si ya podían inventar el cielo, ¿qué más daba? Se sentaron al lado de la ventana y estuvieron callados durante dos horas. Ella le explicaba cómo había sido su día, y él escuchaba. Lo sabía por si tenía los puños apretados o si los ojos sonreían, incluso lo sabía por si llevaba el pelo despeinado, o recogido en una cola, o suelto.

Una vez, a las seis, ella esbribió en la pared con negro "Ya no puedo vivir sin ti". Él entonces le cogió la mano. El día siguiente, él escribió, en blanco, justo encima de lo que había escrito la chica "Ya no puedo vivir sin ti", de manera que la pared volvía a ser blanca. La pared ahora también decía cosas sin decir nada. La chica entonces le besó.

Y por cierto, si ahora les ha entrado la curiosidad y andan hasta el cruce de Bruc con Consejo de Ciento y suben hasta el cuarto segunda, tienen dos posibilidades: la primera, y seguramente la que más crédulos tendrán que soportar, será, para empezar, no poder entrar, y si lo hace seguramente se encontrará con una familia en la que, con un poco de suerte, habrá un padre impulsivo que pensará que es un ladrón, descolgará el rifle de la pared y disparará, justo antes de acordarse, aliviado, de que no estaba cargada. Pero si ha tenido la suficiente imaginación como para imaginarse la llave, seguramente también la tendrá como para inventarse la habitación. No busque, no habrá nada escrito en la pared, ni siquiera estarán él y ella, por el simple hecho de que ni esa habitación, ni él, ni ella existen!

La primera cosa és silenci, la segona és llum, la tercera és pedra, la quarta és aigua que corre, la cinquena és verd, la sisena és jo

La primera cosa és silenci, silenci profund i espès, que envolta com un llençol de lli tot el que roça, un silenci treballat i estudiat, un silenci creat, que amplifica tota la resta, i fresc, silenci d'hivern i de solitud, i paraules no dites perquè no les vols dir, i pensar...

La primera cosa és silenci, la segona és llum, llum de matinada i de dia, llum inclinada i calenta, que pinta vetes daurades al terra fosc, mentre els racons negres es mantenen a l'aguait, llum impossible i llum certa, llum dolça com una poma i com els atmetllers florits dels camps.

La primera cosa és silenci, la segona és llum, la tercera és pedra, pedra pertot, pedra pesada i segura de sí mateixa, pedra ordenada, que delimita i que tanca, pedra freda i humida, amb verdet entre els blocs, pedra relliscosa i revifant, pedra fosca, pedra imponent i religiosa.

La primera cosa és islenci, la segona és llum, la tercera és pedra, la quarta és aigua que corre, aigua juganera i confiada que marxa lluny per tornar després, aigua gelada i triomfant, orgullosa i presumida, aigua jove però també vella, aigua senzilla, aigua pura.

La primera cosa és silenci, la segona és llum, la tercera és pedra, la quarta és aigua que corre, la cinquena és verd, verd obscur i perenne, verd silenciós i respectuós, un verd que es manté fora la pedra, verd que mires envejós i melanconiós, i que perds entre les mans, verd distant, profund.

La primera cosa és silenci, la segona és llum, la tercera és pedra, la quarta és aigua que corre, la cinquena és verd, la sisena és jo, jo absurdi esparverat, jo dominat, un jo que mira, i perd i guanya, i ve i va, jo que ja forma part del paisatge, un jo immòbil, jo submergit en el silenci, que traspassa la llum i arrepenjat a la pedra, jo escoltant l'aigua que corre, mirant el verd vell i sorprès de ser jo i de trobar un jo tan absurd com ell.

Amic meu, vell vagabund...

Amic meu,
Vell vagabund,
Fugin del món
Fugen de tu...





Què humiliant. Extendre la mà, suplicar, abaixar el cap, fer veure que no t'importa que la gent passi sense mirar-te, perquè no et veuen o perquè tenen por de trobar els teus ulls plens d'ira, d'impotència i de ràbia. Fer veure que estàs immensament agraït de rebaixar-te a dependre de la pietat dels altres per sobreviure.

La mina i el cel

L’ascensor baixava. Baixava, baixava fins les entranyes de la terra. Fins la mina. I jo només volia mirar el cel. Un cel que s’anava fent petit a mesura que l’ascensor baixava. I baixava, baixava.

El pare estava a l’hospital. És el cap de la mina. I l’únic que s’ha endut d’ella és una taca del tamany d’una poma als pulmons. No tenim diners. Algú ha de treballar. I aquest algú sóc jo. A la mina. Amb una mica de sort, d’aquí uns anys també estaré jo a l’hospital. El meu germà gran està a punt de guanyar una beca per ser bon jugador de rugdby. No pot deixar-ho ara. No pot. Jo no sóc bon esportista. Mai ho seré. Tampoc mai no seré el fill perfecte. El fill perfecte és ell. Ell, el gran. Ell, el responsable. Ell, el que no perd el temps construint coets i somniant amb el cel. I jo, a la mina. Quan l’únic que vull és anar al cel. I si em presentés al concurs? Un dia m’ho vaig preguntar. I mostrar el coet que va arribar a 62 metres d’alçada. I el que va incendiar el bosc. Per què no guanyar-lo i que em donessin una beca? I marxar fora d’aquest poble de mala mort on tots els nois tenen ficat al cap que seran miners? I que mai no veuran ni el mar, ni el cel, ni les muntanyes? Per què són tan conformistes?

Però el pare està a l’hospital. I tot s’ha quedat en somnis. Desitjos. Que em cremen. Ningú ha cregut en mi. Tothom em veu destinat a succeir el meu pare. Amb taca al pulmó inclosa. Carbó, carbó, carbó. I jo, estrelles, estrelles, estrelles.

- Encén el llum, imbècil.

Qui és l’imbècil? Jo o el que va intentar imitar els estels amb aquestes llumetes del casc?

El món de fora.

Tretze minuts.

El món de fora és sorollós. És brut. És injust. És desconcertant. És incomprensible. És odiós. És estúpid. És massa lluminós.

Onze minuts.

El món de fora fa pudor. Fa por. Fa plorar. Fa girar cua. Fa mal. Fa ferides. Fa cridar. Fa ràbia.

Nou minuts.

El món de fora és inútil. És cec. És obsessiu. És tirànic. És irascible. És capritxós. És tèrbol. És ambiciós.

Set minuts.

El món de fora fa riure. Fa sentir-se diminut. Fa injustícies. Fa imbecil·litats. Fa penedir-se de tot. Fa vergonya. Fa pena. Fa compassió.

Cinc minuts.

El món de fora és inhumà. És venjatiu. És violent. És rabiós. És insensible. És patètic. És orgullós. És atabalador.

Tres minuts.

L'odio.

Un minut.

Haig de sortir.

45 segons.

M'hi enfrentaré.

30 segons.

Ens hi enfrentarem.

15 segons.

Per això estem aquí.

Ja.

Veniu?





Foto: de www.fotolog.com/photograph_art

"Aviat, amor meu, aviat"

"Se me fue la euforia de las manos", llegeixo*. I me'n adono de que realment és el que m'ha passat. Se m'ha escolat entre els dits, se l'ha endut una ràfega de vent, se l'ha emportat el mar. Veig la teva moto aparcada, com sempre, davant l'edifici. La mateixa moto, el mateix edifici... El mateix instant, dia rere dia, quan torno cap a casa i em trobo amb la mateixa moto, el mateix edifici... "Y se me fue la euforia de las manos". I se m'envà. La mateixa sensació de fred, cada dia, quan em trobo amb la mateixa moto, el mateix edifici... Em buiden de cop per dins, em cauen els sentiments als peus cada cop que em trobo amb la mateixa moto, el mateix edifici...

Un petó. Un petó, i prou. Res més. I després vas desaparèixer. "Me'n vaig de viatge"-trist? hipòcrita!-. "Quan tornaràs?"-ansiosa-. "Aviat, amor meu, aviat"-cansat-.

Un dia.

Una setmana.

Un mes.

No va arribar a un any.

"Aviat, amor meu, aviat". Després de tres mesos, dues setmanes i quatre dies, vaig veure la teva moto. Aparcada davant d'un edifici. Aquell edifici. Si hagués sigut un altre, m'hauria esperat impacient a que tornessis per fer-te una sorpresa. Però era aquell edifici. Per què precisament aquell? Per què no m'havies avisat que tornaves? Per què havies trigat tant?

"Aviat, amor meu, aviat".

Per què?

Estava més clar que l'aigua. Però no volia entendre la resposta. I n'hi havia, sí senyor, n'hi havia una, de ben clara a més a més. Però no vaig voler-la entendre. Mentida, entendre sí... No la vaig voler escoltar. Perquè en el fons, ja sabia la resposta... Des de feia temps.

I per què, si sé, vinc cada dia a veure la mateixa moto, el mateix edifici? En realitat només vinc a fer això, veure-la, acariciar-la amb la mirada, i desitjar inútilment trobar-te algun dia, i que et quedis mirant-me, mirant aquesta nena vestida amb un uniforme d'escola que un dia vas estimar. Vas estimar-me algun dia? Ja no estic segura de res.

Vinc, cada dia, i veig la mateixa moto i el mateix edifici, ho veig però no ho miro, i busco -de segur que desesperadament- la teva mirada.

Vinc, cada dia a veure la mateixa moto, el mateix edifici, pel simple plaer de trobar-me amb alguna cosa teva. Encara que sé que no faig més que fer-me mal. Però em perdono, una i altre vegada. "Un dia més", penso.

"Aviat, amor meu, aviat".

T'odio.





T'estimo.




*de www.fotolog.com/tomandocafe, 3-12-07

T'estim i prou

Rellegeixo les pàgines, una i altra vegada. Les acaricio, amb la mirada i amb les mans. Com si acariciés la teva ànima, la que es descobreix rere els mots que un dia vas escriure. Perquè els sentiments canvien, però l’ànima no. I m’estimo la teva ànima.

Començo a escriure però ni tan sols sé què dimonis vull dir. Tinc tantes ganes d’omplir-te! Omplir-te d’amor, de felicitat, tantes ganes de que una llàgrima d’alegria, d’amistat, rodoli per la teva galta fins als teus llavis... Aquests llavis que m’han dit tantes coses boniques, que m’han somrigut...

Sigues feliç! Sigues feliç, sisplau, fes-ho per tots aquells que t’estimen. Que si tu ets feliç, un trocet de la meva ànima també ho serà.

I plora. Plora sempre que ho necessitis.

I crida.

I riu.

I fes tot allò que desitges fer.

Hi ha tantes menes d’amor... Amor passional, amor confús... I el teu, amor simple. Senzill. Com explicar-ho? Estar al teu costat és fondre les preocupacions dins el mar dels teus ulls. T’estimo, com a amiga i companya de viatge, t’estimo i prou, sense complicacions, t’estimo amb un amor clar com l’aigua, l’aigua d’un riuet que vessa al mar. T’estimo, molt però no massa, no es pot estimar massa. T’estimo, amb l’amor de l’horitzó, que mai s’acaba.

T’estimo, què més cal dir?

Cada volta que et veig m’abraces T’abraço. Ens abracem. Com si volguéssim difuminar els límits del nostre cos. M’abraces, amb els braços al voltant del meu coll i repenjada en mi, somrient. T’abraço, amb els braços al voltant de la teva cintura, i et premo fort contra mi, i tanco els ulls pensant que... No, pensant no, no penso res, només sento, sento una felicitat indescriptible aquí dins. Llavors ens separem el just per mirar-nos. I bolquem tot el nostre afecte de mirada a mirada, i somriem.

Somriem perquè t’estimo. I perquè m’estimes. Què més bonic que això? Res. N’estic convençuda.

No sé si hauré aconseguit transmetre tot el que sento vers tu en aquest full. Ho he intentat. Si no, no has de fer res més que mirar-me als ulls, i llegiràs el meu amor en paraules no escrites, d’un llenguatge llunyà i únic.

T’estim, i prou.

Ho sé, avui la foto no és una gran cosa, però no en trobo cap més adequada. Que avui és per l'Estel, sens dubte.